El presidente de la Generalitat valenciana, Francisco Camps, acaba de anunciar en una rueda de prensa que ha presentado su dimisión. El dirigente del Partido Popular está imputado por haber recibido supuestamente unos trajes como regalo de la trama Gürtel. Camps ha convocado a las 19.30 horas a la junta directiva de su partido en Valencia.
La dirección del PP, como publicó este diario el pasado sábado, ha intentado durante estos días convencer al presidente autonómico de que aceptara su culpabilidad, pactara y evitara el trago de verse en el banquillo de los acusados a pocos meses de las generales. Esta opción, que ha sido rechazada por Camps, le obligaba a pagar una multa, reconocer que había mentido y, por tanto, cargar con antecedentes penales.
De hecho, hasta que, a las dos de la tarde, el Tribunal Superior de Justicia de Valencia ha cerrado las puertas, los dirigentes del partido en Madrid pensaban que iba a aceptar esta posibilidad, al igual que han hecho esta mañana Rafel Betoret (que fue jefe de gabinete de la Conselleria de Turismo) y Víctor Campos (exvicepresidente del Consell).
Desde que el viernes el juez instructor, José Flors, abrió juicio oral para Camps y varios de sus colaboradores más cercanos por el posible delito de cohecho impropio, Mariano Rajoy ha mantenido un estudiado silencio en público mientras intentaba que surtiera efecto esta presión.
Font: elperiodico.com- Gemma Robles
amaiA crespo. pauLa bonet
dimecres, 20 de juliol del 2011
dimarts, 19 de juliol del 2011
Jo sé - Cant de l'enyor- I amb el somriure la revolta- LLUÍS LLACH
1.- I AMB EL SOMRIURE, LA REVOLTA
M’agrada el riure dels teus ulls,
on el reflex d’una llum
em sembla un far a la marina.
I per la sort d’estar mig foll
jo m’imagino mariner
buscant recer en el teu somriure.
I així navego pel teu cos
deixant camins en el teu pit
amb la saliva dels meus llavis.
Per dir-te:
Amb el somriure, la revolta.
Així t’espero i t’imagino
i en l’horitzó de la mirada
el gest utòpic que et reclama.
I em faré au si tu ets el vent
o seré proa de vaixell
si tu ets la dansa de les ones.
Que per la sort d’estar mig foll
en la tristor i la soledat
vaig dibuixant la teva forma.
I avui navego pel teu cos
deixant camins en el teu pit
amb la saliva dels meus llavis.
Per dir-te:
Amb el somriure, la revolta.
Així t’espero i t’imagino
i en l’horitzó de la mirada
el gest utòpic que et reclama.
Que vull trobar amb tu el camí dels estels
per llançar els somnis contra el temps.
Buscar el coratge perdurant en l’intent.
Així t’espero i així em tens.
I en la bellesa un far per un món més bell,
i en el desig el risc valent.
L’amor un pas per descobrir-me molt més,
així t’espero i així em tens.
2.- CANT DE L'ENYOR
Ni que només fos
per veure’t la claror dels ulls mirant el mar.
Ni que només fos
per sentir el frec d’una presència.
Ni que només fos
poder-nos dir un altre adéu serenament.
Ni que només fos
pel suau lliscar d’un temps perdut al teu costat.
Ni que només fos
recórrer junts el bell jardí del teu passat.
Ni que només fos
perquè sentissis com t’enyoro.
Ni que només fos
per riure junts la mort.
Ni que només fos
poder-nos dir un altre adéu serenament.
Ni que només fos
perquè sentissis com t’enyoro.
Ni que només fos
per riure junts la mort.
Edició: 1985/ Discografia: Maremar (1985); Camp del Barça, 6 de Juliol de 1985 (1985); Poetes (2004)
3.- JO SÉ.
Sé que si sento el plor
de l'ocell quan vola,
ets tu que en algun racó plores,
que, com l'ocell ferit,
ple de sang al pit,
a l'arbre sec un niu implores.
Però jo vull ésser,
per a la teva tristesa,
com el polsós i vell armari
que guarda els mals records
entre la foscor
i t'impedeix poder tornar-hi.
Però aixecar-te no puc jo.
Pas a pas, el teu esforç
farà, només voler,
que en aquest teu desert
puguin néixer noves branques.
Obre el ulls i mira al front.
Trobaràs sempre quelcom
que vulgui el teu alè,
que digui: "Dóna'm fe,
vull seguir la caminada".
Sé que si enmig del mar
veig una gavina
lliscant dintre l'espessa boira,
ets tu que estàs cercant
un recer, un empar,
un lloc entre les roques.
Però jo vull ésser,
per a teva incertesa,
el cop de vent que trenca l'aire
i t'obre l'horitzó
per a reprendre el vol
que et portarà a la nostra platja.
Però aixecar-te no puc jo...
Edició: 1970 / Discografia: Ara i aquí (1970); Lluís Llach a l'Olympia (1973); Ara, 25 anys em directe (1992)
Pobrecita mía.. NO ES ANÒNIM
Pobrecita (quería frotarte lubricarte arañarte)
inocente (tus centros mazapanes de mamífera)
Natalia (tu cadera de whisky y corrupciones)
mía, (tu culo de peonza y pan caliente)
cómo (y jugar a la petanca en tu cintura)
pudiste (y poner una vela en tu boquita)
creer (so idiota so bellota so gaviota)
que (y comerte y masticarte y relamerte)
perseguía (suciamente, negramente, libremente)
pura (y saciarme de tu fresa tu tenaza)
y (y besaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaarte)
solamente (y tragarme tus pelusas una a una)
el (y estrenarme en tu hembra acordeona)
brillo (en tus labios rompecirios lamelápiz)
de (en las pieles de tu fuera y de tu dentro)
tu (y asarte tiburones en el pelo)
cráneo (y decirte yo soy Francis tú eres Zelda)
de (y aplicarte mi poiesis en la cama)
leona (y no pararme ni dejarte hasta que digas)
política (los decimales del número pi al completo)
UFFFFF!!!!
inocente (tus centros mazapanes de mamífera)
Natalia (tu cadera de whisky y corrupciones)
mía, (tu culo de peonza y pan caliente)
cómo (y jugar a la petanca en tu cintura)
pudiste (y poner una vela en tu boquita)
creer (so idiota so bellota so gaviota)
que (y comerte y masticarte y relamerte)
perseguía (suciamente, negramente, libremente)
pura (y saciarme de tu fresa tu tenaza)
y (y besaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaarte)
solamente (y tragarme tus pelusas una a una)
el (y estrenarme en tu hembra acordeona)
brillo (en tus labios rompecirios lamelápiz)
de (en las pieles de tu fuera y de tu dentro)
tu (y asarte tiburones en el pelo)
cráneo (y decirte yo soy Francis tú eres Zelda)
de (y aplicarte mi poiesis en la cama)
leona (y no pararme ni dejarte hasta que digas)
política (los decimales del número pi al completo)
UFFFFF!!!!
dilluns, 18 de juliol del 2011
Dates
" Fechas:
En algunos países de la América que habla en castellano los callejeros son como un calendario. Las grandes avenidas recuerdan la independencia nacional y los callejones pequeñas batallitas. Nosotros somos más de nombres que de fechas. Y si hay que elegir un día de principios de mayo, los ayuntamientos se decantan más por el levantamiento del día dos que por el día primero, que ya es demasiado rojo en los almanaques. Aquí hasta hace poco no conseguimos quitar de las esquinas fechas como la de hoy. Mi padre dice que el 18 de julio era su fiesta preferida durante la infancia y no por afección al régimen fascista, sino porque era la única que no venía acompañada de la obligación de asistir a misa. Repasas nuestras fiestas y, salvo el día de la Constitución y el dedicado a las clases trabajadoras, todas siguen siendo más o menos religiosas. El avance frente a los tiempos del caudillo no es mucho en ese aspecto: ni el 8 de marzo, ni el 10 de diciembre reciben la atención protocolaria que merecerían, quizá porque las mujeres y los derechos humanos no tienen demasiados defensores. Los grandes hitos de la humanidad siguen sin recibir los honores en plazas y agendas: no sabemos ni quién inventó la rueda, ni cuándo lo hizo, al Dr. Fleming se le recuerda en barrios periféricos, el 21 de julio no es festivo ni en Cabo Kennedy ni en el pueblo natal de Neil Amstrong, y a internet acabaremos honrándola el 23 de septiembre, que es Santa Tecla. Muchos jóvenes no saben qué pasó hace 75 años. Hay quien cree que es buena señal y quienes pensamos que el olvido es la peor de las enfermedades crónicas de una sociedad."
Font: http://javierfigueiredo.blogspot.com
Publicado en la contraportada de EL PERIÓDICO EXTREMADURA el 18 de julio de 2011.
En algunos países de la América que habla en castellano los callejeros son como un calendario. Las grandes avenidas recuerdan la independencia nacional y los callejones pequeñas batallitas. Nosotros somos más de nombres que de fechas. Y si hay que elegir un día de principios de mayo, los ayuntamientos se decantan más por el levantamiento del día dos que por el día primero, que ya es demasiado rojo en los almanaques. Aquí hasta hace poco no conseguimos quitar de las esquinas fechas como la de hoy. Mi padre dice que el 18 de julio era su fiesta preferida durante la infancia y no por afección al régimen fascista, sino porque era la única que no venía acompañada de la obligación de asistir a misa. Repasas nuestras fiestas y, salvo el día de la Constitución y el dedicado a las clases trabajadoras, todas siguen siendo más o menos religiosas. El avance frente a los tiempos del caudillo no es mucho en ese aspecto: ni el 8 de marzo, ni el 10 de diciembre reciben la atención protocolaria que merecerían, quizá porque las mujeres y los derechos humanos no tienen demasiados defensores. Los grandes hitos de la humanidad siguen sin recibir los honores en plazas y agendas: no sabemos ni quién inventó la rueda, ni cuándo lo hizo, al Dr. Fleming se le recuerda en barrios periféricos, el 21 de julio no es festivo ni en Cabo Kennedy ni en el pueblo natal de Neil Amstrong, y a internet acabaremos honrándola el 23 de septiembre, que es Santa Tecla. Muchos jóvenes no saben qué pasó hace 75 años. Hay quien cree que es buena señal y quienes pensamos que el olvido es la peor de las enfermedades crónicas de una sociedad."Publicado en la contraportada de EL PERIÓDICO EXTREMADURA el 18 de julio de 2011.
dimecres, 13 de juliol del 2011
Després del foc - Atzukak
Videoclip de la cançó escrita per David Gironés i musicada per Atzukak. Amb la col·laboració de Batukem, Auxili, Red Roja, Tashkenti, Musicos de Guardia, Bausalva i amb veïns i veïnes de la Vall d'Albaida. Gravat en la Serra del Torrater el diumenge 6 de març de 2011 com a propesta per la línea d'alta tensió que Iberdrola vol posar en aquest paratge i en altres arrassats pel foc mesos abans.
Podeu descarregar mp3 en www.atzukak.org.
Poema: Després del foc (David Gironés)
Després del foc, la cendra encara crema,
i al seu pas, no ha quedat viu ningú.
Han mort de nou les serres d'Agullent
la font Masiana i l'ermita de Sant Vicent,
la Penya Alta i l'Alt del Torrater,
el Bancal Redó, el Pla de les Vinyes i Viverets.
El barranc de Bocairent, el dels Tarongers i Masarra,
el Pla de Llobregat, el del Quincaller i la Penya Roja,
el barranc de l'Àguila,
el barranc de Palacios,
l'alt dels Carlistes, la Soterranya,
Galindo, l'Escalerola, el corral de l'Aracila,
Riello, Ponce.
Tants puntals,
llomes, alts,
plans i barrancs, han quedat orfes,
que els ulls,
quan passes pels trasquilons que ara són les sendes i camins,
no saben on mirar per no cegar-se de tanta pena.
Hem perdut molt, hem perdut tant,
que el nom del nostre poble,
en part, s'ha cremat.
Maleïts per sempre, allà on vagen,
allà on parlen, allà on visquen,
aquells que ens han cremat.
Ara són cendra,
i sobre la cendra creixerà tot nou.
Reixirà l'espígol, la pebrella i el timó,
el cepell, el romer i l'argilaga,
la coscolla i el fenoll,
després creixerà la carrasca i el pi,
el roure i l'auró,
el fleix i el llidoner,
l'om i el garrofer.
No penseu que ens han vençut,
un poble, que és poble i es sent poble,
mai es deixa véncer.
Perquè des del barranc Aspre fins a Pospelat,
passant per la Vall Seca, el Pla de Simes i Gamellons,
els Cabeços del Navarro i Tirirant,
el barranc Gran, el de Morera, Gorgorròbio i Bencenill,
l'alt de Figueroles i Sant Esteve,
el barranc de la Puríssima i el Cabeço Gran,
som poble,
i tenim com a sang l'aigua del Pou Clar,
que es transforma en artèria quan rega tota la Vall.
Hem nascut de l'horta i el secà,
vivim sobre aquesta terra
i els camps i els bancals ens han donat la seua vida.
No mirem cap endarrere, només mirem cap endavant,
però si volem seguir sent poble,
i no podem deixar enrere les nostres muntanyes, barrancs i plans,
ni tots els tresors que amaguen ni els que mostren a cada pas,
Si aquesta terra tot ens ho ha donat,
si és la que ens ha vist nàixer,
tenim un deute com societat en ella.
Ara toca unir forces, treballar tots junts,
les muntanyes que ara són òrfenes,
demà seran l'ombra dels nostres fills,
l'herència dels que som ací.
font: Gemma Fontestad, gràcies wapa.
Podeu descarregar mp3 en www.atzukak.org.
Poema: Després del foc (David Gironés)
Després del foc, la cendra encara crema,
i al seu pas, no ha quedat viu ningú.
Han mort de nou les serres d'Agullent
la font Masiana i l'ermita de Sant Vicent,
la Penya Alta i l'Alt del Torrater,
el Bancal Redó, el Pla de les Vinyes i Viverets.
El barranc de Bocairent, el dels Tarongers i Masarra,
el Pla de Llobregat, el del Quincaller i la Penya Roja,
el barranc de l'Àguila,
el barranc de Palacios,
l'alt dels Carlistes, la Soterranya,
Galindo, l'Escalerola, el corral de l'Aracila,
Riello, Ponce.
Tants puntals,
llomes, alts,
plans i barrancs, han quedat orfes,
que els ulls,
quan passes pels trasquilons que ara són les sendes i camins,
no saben on mirar per no cegar-se de tanta pena.
Hem perdut molt, hem perdut tant,
que el nom del nostre poble,
en part, s'ha cremat.
Maleïts per sempre, allà on vagen,
allà on parlen, allà on visquen,
aquells que ens han cremat.
Ara són cendra,
i sobre la cendra creixerà tot nou.
Reixirà l'espígol, la pebrella i el timó,
el cepell, el romer i l'argilaga,
la coscolla i el fenoll,
després creixerà la carrasca i el pi,
el roure i l'auró,
el fleix i el llidoner,
l'om i el garrofer.
No penseu que ens han vençut,
un poble, que és poble i es sent poble,
mai es deixa véncer.
Perquè des del barranc Aspre fins a Pospelat,
passant per la Vall Seca, el Pla de Simes i Gamellons,
els Cabeços del Navarro i Tirirant,
el barranc Gran, el de Morera, Gorgorròbio i Bencenill,
l'alt de Figueroles i Sant Esteve,
el barranc de la Puríssima i el Cabeço Gran,
som poble,
i tenim com a sang l'aigua del Pou Clar,
que es transforma en artèria quan rega tota la Vall.
Hem nascut de l'horta i el secà,
vivim sobre aquesta terra
i els camps i els bancals ens han donat la seua vida.
No mirem cap endarrere, només mirem cap endavant,
però si volem seguir sent poble,
i no podem deixar enrere les nostres muntanyes, barrancs i plans,
ni tots els tresors que amaguen ni els que mostren a cada pas,
Si aquesta terra tot ens ho ha donat,
si és la que ens ha vist nàixer,
tenim un deute com societat en ella.
Ara toca unir forces, treballar tots junts,
les muntanyes que ara són òrfenes,
demà seran l'ombra dels nostres fills,
l'herència dels que som ací.
font: Gemma Fontestad, gràcies wapa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
