'Manifest personal' de l'escriptor de Sueca contra el tancament de TV3
Els qui em coneixen saben que deteste el carnaval de la política. Tot i que
intente de tindre unes nocions elementals de com va el món, quan fullege un
diari passe molt per damunt les pàgines de política i m’entretinc, només, en la
secció de cultura. Si un dia dedique més temps a la política, és perquè algun
fet em crida l’atenció o perquè m’afecta la vida privada.
La situació dels valencians durant aquests últims anys, me l’he mirada, com
tants veïns meus, amb preocupació. Obres caríssimes i innecessàries, sense una
demanda social que les justifique, al costat de mancances en camps tan
importants com la salut i l’educació públiques; creixement urbanístic
irracional, que ha degradat el paisatge i ens ha enfonsat en una crisi de
conseqüències encara imprevisibles; ocultació i demonització de la identitat
cultural i lingüística que ens fa irrepetibles davant del món; manipulació i
degradació dels mitjans de comunicació, avui esclaus del poder; presidents a qui
sospitosament toca, més d’una vegada l’any, la loteria, o que fan construir, amb
diners de tots, un monument de la seua pròpia cara, ja de si horrible;
subvencions destinades a ajudes al tercer món que van a parar, en canvi, a
immobles del partit polític que governa; presidents presumptament implicats en
trames empresarials corruptes... La llista és llarga, no hi cap ací.
En saber cada cas, he reaccionat unes vegades amb ironia, unes altres amb
tristesa, però en totes m’ha vingut al cap una idea llegida a Imre Kertész,
supervivent de l’holocaust nazi i premi Nobel. Ell es preguntava, referint-se al
cim de la barbàrie nazi, com s’havia pogut arribar a una situació tan diabòlica
sense haver-se’n alertat a temps, i ell acabava responent-se que era perquè
havia arribat a dosis menudes, dia rere dia, com quan es puja un campanar escaló
a escaló, i de sobte t’adones que ja ets a dalt. Una imatge m’ha fet comprendre
que, a València, ja som a dalt: la dels meus fills mirant una pantalla buida,
negra. Els meus fills miraven cada dia els dibuixos del Canal Super 3. Dijous,
mentre els veien, la pantalla es tornà fosca, i muda. La imatge dels meus fills
mirant el buit m’alertà i em féu comprendre que no vivim temps per a la ironia
ni la tristesa. És temps d’actuar. Aquell qui veta l’emissió de canals
televisius, en l’època de la globalització i de la desaparició de les fronteres
informatives, aquell qui gosa envair la nostra vida privada, entrar a les
nostres cases i imposar-nos què hem de veure i què no, aquell intrús no pot
continuar governant en un país que es diga democràtic.
Els qui hem obert els ulls tenim la responsabilitat de fer-los obrir als qui els
tenen tancats o miren cap a un altre lloc. També Hitler guanyà unes eleccions; i
si va cometre els pitjors crims de la història fou perquè una multitud còmplice
el consentia o mirava cap a un altre costat.
No es tracta de fer el joc a cap partit de l’oposició, més d’un còmplice del que
ha passat, és tracta de fer fora els qui manen ara, els qui ens han dut dalt del
campanar i es deleixen per espentar-nos. Quan es castiga un delicte, no es fa
sols per escarmentar qui l’ha comés, sinó també per advertir els altres perquè
no el cometen.
En alguns països d’Àfrica, els joves han tombat en quatre dies dictadures que
semblaven inalterables. Als mitjans de comunicació corromputs, han oposat les
eines que facilita internet i un desig poderós, irrefrenable, de viure en
condicions dignes.
Aprenguem d’ells la lliçó. Moguem-nos. El que avui pareix inalterable ho pot
desmuntar la voluntat del poble. No hem d’esperar que ningú resolga el nostre
problema. Hem d’adreçar-nos als veïns cecs i als veïns indiferents, hem de
fer-los veure allò que per a nosaltres és un dilema d’una obvietat insultant: o
Camps o democràcia. No hi ha terme mitjà.
