amaiA crespo. pauLa bonet
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris LLUÍS LLACH. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris LLUÍS LLACH. Mostrar tots els missatges
dijous, 25 d’abril del 2013
divendres, 10 de febrer del 2012
tereSa reBull i lluíS llaCh - jO sÉ quE uN diA
Jo sé que un dia
Ens trobarem tu i jo
Potser pel teu riure
Potser pel meu plor.
O l'escapadís gest!
D'un mot llançat al vent
Del teu cos del meu cor
El teu bes sobre el meu.
Jo sé que un dia
Ens trobarem tu i jo
Nets d'hipocresia
Vençuda per l'amor.
Jo sé que un dia
El teu riure, el meu plor
Del teu cos del meu cor
Ens trobarem tu i jo.
dilluns, 30 de gener del 2012
lA noveL·La d'En lluíS llacH: memòriA d'unS ullS pintatS.
El cantant Lluís Llach debuta en el món literari amb la novel·la 'Memòria d'uns ulls pintats' (Empúries), que arribarà el dia 2 de febrer a les llibreries. Llach, que és al Senegal, no concedirà de moment cap entrevista, però en un vídeo facilitat per l'editorial, parla d'alguns elements de la novel·la tot passejant pel barri de la Barceloneta, paisatge d'infantesa dels quatre protagonistes de la seva història. L'editor Jordi Cornudella, que ha acompanyat l'autor en el procés d'edició del llibre i que coneix l'obra a fons, parla del procés de treball que ha compartit amb Llach. I el crític literari Joan Josep Isern en fa una crítica que titula 'Memòria d'amic i amat'.
Llach explica: 'Si al 2007 quan em vaig retirar m'haguessin dit que escriuria una novel·la, n'hagués fotut a riure. (…) El que va passar és que vaig començar a llegir. Va ser el plaer de retrobar-me amb la lectura. Tot el que va passar després fou atzar: A finals del 2008 o principis del 2009 un amic em va dir: 'M'hauries de fer un guió'. I jo no sé perquè li vaig dir que sí. I em vaig posar a escriure i em va entrar una mena de ganes d'explicar coses… I vaig començar així, sense adonar-me'n.'
'És una història que no existia ni tan sols en el meu imaginari. Es parla de la guerra, segurament perquè sóc una persona de la postguerra, de l'any 1948, i sempre he estat en contacte amb gent de la guerra i també vaig entrar en contacte amb el món de l'exili quan vaig ser a París. Als primers anys de la meva joventut me'n donava compte que la gent que m'havia precedit havien viscut unes circumstàncies espantoses, riquíssimes i al mateix temps apocalíptiques. És un llibre d'amor a aquesta gent, a aquells que van partir la guerra i l'exili i que no van deixar de lluitar mai'. Aquest és el gran rerefons de la novel·la.'
Els quatre protagonistes neixen al 1920 al barri de la Barceloneta, un espai propi dins de Barcelona. Llach no hi ha viscut mai però en té un imaginari propi: 'La meva 'tata' era de la Barceloneta, nascuda al carrer del mar. Ella m'explicava moltes batalletes d'aquest temps. M'agradava aquest barri, que és un món molt especial dins de Barcelona i té la presència del mar.' En l'obra té una presència important l'anarquisme, perquè per Llach el moviment llibertari és molt creatiu, 'perquè feia de la cultura una arma primordial'. I també hi apareix l'Escola del Mar, 'una aventura de Pere Vergés que hauria de ser d'obligat coneixement'. I també hi apareix el poeta Joan Salvat-Papasseit. Quan se li pregunta per la presència de poeta, Llach diu: 'Quan escrius fas els teus agraïments i deixes les teves senyals.'
'Fins aquí el què', diu Llach en un moment donat de la gravació. I afegeix: 'I després va venir l'experiència d'intentar refinar el com, que va ser un procés meravellós, un procés d'aprenentatge que em sedueix completament.' D'aquest procés d'edició n'hem parlat amb l'editor del llibre, Jordi Cornudella, que comença dient: 'La novel·la ha sortit bé perquè estava bé d'entrada: la història té molta força i l'estructura està molt ben plantejada. No sembla una novel·la d'aficionat a escriure. M'arriben moltes novel·les de gent que un cop jubilada es posa a escriure. No és el cas d'en Lluís Llach.'
Continua Cornudella: 'Ja es veia que era un llibre amb moltes possibilitats. Hi havia és clar força coses a pulir, coses pròpies d'una persona que no ha escrit mai una novel·la. Però, sortosament, l'any passat a la Processó de Verges es van trobar en Lluís Llach i l'escriptor i crític Lluís Muntada. Un li va comentar el projecte literari, l'altre li va proposar de mirar-se la novel·la, i li va fer de lector-corrector de la novel·la. Arran dels suggeriments del Muntada, en Llach s'hi va tornar a posar, hi va treballar moltíssim seguint les seves observacions, d'altres pròpies, i al final amb mi va pulir encara alguns temes d'estil i de coherència.'
'Com a editor, aquesta és la feina més divertida del món, si la novel·la s'ho val i hi ha sintonia amb l'autor. En Llach hi ha una cosa que només he trobat en els escriptors de debò en vint-i-cinc anys d'ofici: valoro que no es tanqui en banda, que no vagi a la defensiva amb el seu text ni confrontació. Els autors que valen la pena són els que es prenen aquest procés com un aprenentatge. Aquesta disposició a aprendre (que no vol dir assumir el paper d'alumne) a escriure novel·les em fa pensar que aquesta no serà l'última. En Llach té moltes ganes d'explicar coses i té coses per explicar.'
'És una història que no existia ni tan sols en el meu imaginari. Es parla de la guerra, segurament perquè sóc una persona de la postguerra, de l'any 1948, i sempre he estat en contacte amb gent de la guerra i també vaig entrar en contacte amb el món de l'exili quan vaig ser a París. Als primers anys de la meva joventut me'n donava compte que la gent que m'havia precedit havien viscut unes circumstàncies espantoses, riquíssimes i al mateix temps apocalíptiques. És un llibre d'amor a aquesta gent, a aquells que van partir la guerra i l'exili i que no van deixar de lluitar mai'. Aquest és el gran rerefons de la novel·la.'
Els quatre protagonistes neixen al 1920 al barri de la Barceloneta, un espai propi dins de Barcelona. Llach no hi ha viscut mai però en té un imaginari propi: 'La meva 'tata' era de la Barceloneta, nascuda al carrer del mar. Ella m'explicava moltes batalletes d'aquest temps. M'agradava aquest barri, que és un món molt especial dins de Barcelona i té la presència del mar.' En l'obra té una presència important l'anarquisme, perquè per Llach el moviment llibertari és molt creatiu, 'perquè feia de la cultura una arma primordial'. I també hi apareix l'Escola del Mar, 'una aventura de Pere Vergés que hauria de ser d'obligat coneixement'. I també hi apareix el poeta Joan Salvat-Papasseit. Quan se li pregunta per la presència de poeta, Llach diu: 'Quan escrius fas els teus agraïments i deixes les teves senyals.'
'Fins aquí el què', diu Llach en un moment donat de la gravació. I afegeix: 'I després va venir l'experiència d'intentar refinar el com, que va ser un procés meravellós, un procés d'aprenentatge que em sedueix completament.' D'aquest procés d'edició n'hem parlat amb l'editor del llibre, Jordi Cornudella, que comença dient: 'La novel·la ha sortit bé perquè estava bé d'entrada: la història té molta força i l'estructura està molt ben plantejada. No sembla una novel·la d'aficionat a escriure. M'arriben moltes novel·les de gent que un cop jubilada es posa a escriure. No és el cas d'en Lluís Llach.'
Continua Cornudella: 'Ja es veia que era un llibre amb moltes possibilitats. Hi havia és clar força coses a pulir, coses pròpies d'una persona que no ha escrit mai una novel·la. Però, sortosament, l'any passat a la Processó de Verges es van trobar en Lluís Llach i l'escriptor i crític Lluís Muntada. Un li va comentar el projecte literari, l'altre li va proposar de mirar-se la novel·la, i li va fer de lector-corrector de la novel·la. Arran dels suggeriments del Muntada, en Llach s'hi va tornar a posar, hi va treballar moltíssim seguint les seves observacions, d'altres pròpies, i al final amb mi va pulir encara alguns temes d'estil i de coherència.'
'Com a editor, aquesta és la feina més divertida del món, si la novel·la s'ho val i hi ha sintonia amb l'autor. En Llach hi ha una cosa que només he trobat en els escriptors de debò en vint-i-cinc anys d'ofici: valoro que no es tanqui en banda, que no vagi a la defensiva amb el seu text ni confrontació. Els autors que valen la pena són els que es prenen aquest procés com un aprenentatge. Aquesta disposició a aprendre (que no vol dir assumir el paper d'alumne) a escriure novel·les em fa pensar que aquesta no serà l'última. En Llach té moltes ganes d'explicar coses i té coses per explicar.'
font: Vilaweb.
divendres, 16 de desembre del 2011
sI Un adéU d'amOr foS encarA aMor... lluíS llacH
Oh, si un adéu d'amor fos només el gest
del dolor compartit per no haver sabut volar junts més alt.
Oh, si un adéu d'amor fos encara amor.
Oh, si un adéu d'amor fos pols d'un camí
sense espai pels retrets,
sols un pas més pel bell do de seguir en l'intent,
en l'antic intent d'estimar i somiar
de sempre, per sempre i sempre lliurament.
Oh, que no acabi mai el teu pas per mi
ni aquest joc dels sentits
que ara ens fan senyals d'un amor tan dens,
rar entramat de por i desig d'enllà...
Oh, si un adéu d'amor fos encara amor,
per sempre, de sempre i sempre lliurament.
(Llocs, 2002)
divendres, 9 de desembre del 2011
onaDes--lluíS llacH cantadA peR SILVIo RODRÍGUEz
Un company de música que m'ha regalat aquesta preciositat, aquesta vesprada de fred i gelor... un poc de tendresa que dóna calor als pensaments...
Gràcies Antonio F.
M'agradaria tant
poder mirar el teu cos
esquinçat, nu i lluent,
les aigües del bassal...
M'agradaria tant
acaronar els teus cabells
i eixugar aquesta pell
amb els meus llavis tan secs...
Que envejo cada esquitx
que tu hagis platejat.
Gelós estic del sol
si és que ell t'ha enlluernat.
Que primaveres són
les onades que tu fas,
i jo, l'arbre assedegat
que a la vora està esperant.
I si canto trist.1974
divendres, 16 de setembre del 2011
Silenci - Un no sé què - Laura - Lluis llach.
3.- LAURA
I avui que et puc fer una cançó
recordo quan vas arribar
amb el misteri dels senzills,
els ulls inquiets, el cos altiu;
i amb la rialla dels teus dits
vares omplir els meus acords
amb cada nota del teu nom, Laura.
M’és tan difícil recordar
quants escenaris han sentit
la nostra angoixa per l’avui,
la nostra joia pel demà...
A casa enmig de tants companys,
o a un trist exili mar enllà,
mai no ha mancat el teu alè, Laura.
I si l’atzar et porta lluny,
que els déus et guardin el camí,
que t’acompanyin els ocells,
que t’acaronin els estels;
i en un racó d’aquesta veu,
mentre la pugui fer sentir,
hi haurà amagat sempre el teu so, Laura.
Edició:1977;Discografia:Campanades a morts (1977)
2.- UN NO SÉ QUÈ
Un no sé què quan camines
i aquest posat mig despenjat dels qui enxarxen estels.
Un tarannà que no estimen
els nous cretins, cabdills d'un ordre corroït i vell.
Però aquesta llum dels teus ulls
omple de fars l'horitzó,
i encega els llops que cada nit vigilen
la llibertat encadenada lliure...
Tens un secret al somriure
que és un ensurt pel somni plàcid dels omnipotents.
El cor et bat en revolta.
Fent-te insubmís als guardes del correcte pensament.
I aquesta llum als teus ulls
que és esperança i demà,
t'estimo així i així sé que m'estimes
quan frec a frec obrim la nostra vida
a un aire nou que empeny amb força
un món que ja s'acosta...
Canto el somni dels teus ulls
perquè va més lluny d'aquest meu somni,
hi ha un poema de futur
en l'anhel que t'omple la mirada,
i és el teu somriure qui el proclama.
M'agrades quan t'amotines
i pirateges nous vaixells per anar contracorrent.
Ningú no sap com comprar-te
ni com tornar més pla el pols del teu arrauxat cervell.
Perquè la llum dels teus ulls
és flama encesa i perill
per l'ordre de la por que fa correcte
acceptar com normalitat certa
la injustícia, la misèria,
la ferotge guerra...
Canto el somni dels teus ulls
perquè en ell perviu tot el que estimo,
hi ha un poema de futur
en l'anhel que t'omple la mirada,
i és el teu somriure qui el proclama.
Edició: 2002; Discografia: Jocs (2002)
1.- SILENCI
Si m'heu de fer callar
que sigui ara,
ara que puc dir no,
i res teniu per a comprar-me.
Que no vull esperar.
Que sigui ara!
Ara que puc sentir
el pes de tanta basarda.
Que no em sap cap greu
dur la boca tancada,
sou vosaltres qui heu fet
del silenci paraules.
Que no vull esperar
que el temps rovelli l'arma,
que no vull que la por
tingui més temps per a guanyar-me.
Si m'heu de fet callar
que sigui ara,
ara que tinc les mans
per a canviar de guitarra.
Edició:1974; Discografia:I si canto trist (1974)-Barcelona. Gener de 1976 (1976)
I avui que et puc fer una cançó
recordo quan vas arribar
amb el misteri dels senzills,
els ulls inquiets, el cos altiu;
i amb la rialla dels teus dits
vares omplir els meus acords
amb cada nota del teu nom, Laura.
M’és tan difícil recordar
quants escenaris han sentit
la nostra angoixa per l’avui,
la nostra joia pel demà...
A casa enmig de tants companys,
o a un trist exili mar enllà,
mai no ha mancat el teu alè, Laura.
I si l’atzar et porta lluny,
que els déus et guardin el camí,
que t’acompanyin els ocells,
que t’acaronin els estels;
i en un racó d’aquesta veu,
mentre la pugui fer sentir,
hi haurà amagat sempre el teu so, Laura.
Edició:1977;Discografia:Campanades a morts (1977)
2.- UN NO SÉ QUÈ
Un no sé què quan camines
i aquest posat mig despenjat dels qui enxarxen estels.
Un tarannà que no estimen
els nous cretins, cabdills d'un ordre corroït i vell.
Però aquesta llum dels teus ulls
omple de fars l'horitzó,
i encega els llops que cada nit vigilen
la llibertat encadenada lliure...
Tens un secret al somriure
que és un ensurt pel somni plàcid dels omnipotents.
El cor et bat en revolta.
Fent-te insubmís als guardes del correcte pensament.
I aquesta llum als teus ulls
que és esperança i demà,
t'estimo així i així sé que m'estimes
quan frec a frec obrim la nostra vida
a un aire nou que empeny amb força
un món que ja s'acosta...
Canto el somni dels teus ulls
perquè va més lluny d'aquest meu somni,
hi ha un poema de futur
en l'anhel que t'omple la mirada,
i és el teu somriure qui el proclama.
M'agrades quan t'amotines
i pirateges nous vaixells per anar contracorrent.
Ningú no sap com comprar-te
ni com tornar més pla el pols del teu arrauxat cervell.
Perquè la llum dels teus ulls
és flama encesa i perill
per l'ordre de la por que fa correcte
acceptar com normalitat certa
la injustícia, la misèria,
la ferotge guerra...
Canto el somni dels teus ulls
perquè en ell perviu tot el que estimo,
hi ha un poema de futur
en l'anhel que t'omple la mirada,
i és el teu somriure qui el proclama.
Edició: 2002; Discografia: Jocs (2002)
1.- SILENCI
Si m'heu de fer callar
que sigui ara,
ara que puc dir no,
i res teniu per a comprar-me.
Que no vull esperar.
Que sigui ara!
Ara que puc sentir
el pes de tanta basarda.
Que no em sap cap greu
dur la boca tancada,
sou vosaltres qui heu fet
del silenci paraules.
Que no vull esperar
que el temps rovelli l'arma,
que no vull que la por
tingui més temps per a guanyar-me.
Si m'heu de fet callar
que sigui ara,
ara que tinc les mans
per a canviar de guitarra.
Edició:1974; Discografia:I si canto trist (1974)-Barcelona. Gener de 1976 (1976)
dissabte, 13 d’agost del 2011
I si canto trist- Dóna'm la mà- Ni non- Lluís Llach
3 NIN NON
Nin non, Maria,
ma nina de cabells d’or.
Nin non..., petita
cançó del meu bressol.
I mentre tu somnies
la vida em duu de la mà,
però, quan soneta tinga,
vindré al teu costat.
I si mai el fred
d’un matí d’hivern
t’acarona els llençols,
buscaré a llevant
el sol més radiant
perquè escalfi el teu cos.
El gran lledoner
guardarà fullam
perquè hi dormin ocells.
Si et desvetlla un joc,
omplirem d’estels
el teu sostre immens.
Nin non..., Maria,
ma nina de cabells d’or,
que, quan soneta tinga,
vindré al teu bressol.
Dels tirabuixons,
te n’he de penjar estels
perquè encisis els déus,
i així engelosir
un dimoni expert
que et proposi els inferns.
Que sovint el cel
és tirant a fred
per als teus somnis d’infant.
I cal escalfar
l’àvid pensament
amb calderes roents.
Adéu..., Maria,
la vida em duu de la mà,
però, quan soneta tinga,
vindré al teu costat.
Edició:1985; Discografia: Maremar(1985)
2 DÓNA’M LA MÀ
Dóna'm la mà
per fer camí
cap el gran llac dels somnis,
dóna'm la mà
hi ha un horitzó
que ens crida de molt lluny.
Tot és pur com el silenci
que precedeix el cant
i el temps desfà tendrament els rulls
que ha de dur al futur desitjat.
Dóna'm la mà
i així podrem
creure altre cop que
tot el que hem volgut
només espera un gest
com si fos el vent
que amb el nostre esforç tenaç desfermarem.
Dóna'm el cor
per compartir
projectes i esperances,
dóna'm els ulls
i que el desig
ens marqui un nou destí.
Més ençà de la incertesa
que ens va marcir la veu
els dits pentinen de nou el mar
com un símbol viu i fidel.
Dóna'm la mà,
dóna'm la veu
i proclamem que
tot està per fer,
tot és possible avui,
fem sentir arreu
com s'exalta el vell desig d'un món millor.
Edició: 2000; Discografia:Temps de revoltes(2000)- Poetes(2004)
1 I SI CANTO TRIST
Jo no estimo la por, ni la vull per a demà,
no la vull per a avui, ni tampoc com a record;
que m'agrada els somrís
d'un infant vora el mar
i els seus ulls com un ram d'il·lusions esclatant.
I si canto trist
és perquè no puc
esborrar la por
dels meus pobres ulls.
Jo no estimo la mort
ni el seu pas tan glaçat,
no la vull per a avui, ni tampoc com a record;
que m'agrada el batec d'aquell cor que, lluitant,
dóna vida a la mort
a què l'han condemnat.
I si canto trist
és perquè no puc
oblidar la mort
d'ignorats companys.
Jo no estimo el meu cant, perquè sé que han callat
tantes boques, tants clams, dient la veritat;
que jo m'estimo el cant
de la gent del carrer
amb la força dels mots
arrelats en la raó.
I si canto trist
és per recordar
que no és així
des de fa tants anys.
Edició:1974; Discografia:I si canto trist (1974)- Nu (1997)
dimarts, 26 de juliol del 2011
El Jorn dels Miserables- Com un arbre nu- Escriu-me aviat- Lluís Llach
3
ESCRIU-ME AVIAT
Escriu-me aviat.
No tardis més,
no deixis que l'angoixa em guanyi.
No facis de la soledat
la meva fidel companya.
Fes-me veure el teu cos
enmig de les teves paraules,
i amb les "os", els teus ulls,
i amb les "tes", les espatlles.
Escriu-me aviat:
cada mot un gest,
cada frase una mirada.
Escriu-me aviat
i, en tant que puguis,
omple el buit de les paraules.
Cada síl·laba, un poc
de la persona aimada,
i amb les "os", els teus ulls,
i amb les "tes", les espatlles.
No tardis més,
no deixis que l'angoixa em guanyi.
No facis de la soledat
la meva fidel companya.
Fes-me veure el teu cos
enmig de les teves paraules,
i amb les "os", els teus ulls,
i amb les "tes", les espatlles.
Escriu-me aviat:
cada mot un gest,
cada frase una mirada.
Escriu-me aviat
i, en tant que puguis,
omple el buit de les paraules.
Cada síl·laba, un poc
de la persona aimada,
i amb les "os", els teus ulls,
i amb les "tes", les espatlles.
2
COM UN ARBRE NU
Com un arbre nu,
com dibuix fet al vent,
com un arbre nu,
jo, l'ocell.
Com del mar un port,
món silent,
cau d'amor,
com del mar un port,
jo, el vaixell.
L'infinit tot d'un cop
i el silenci absolut.
Som el món sencer
i també el no-res.
Tanca els ulls: som esperit.
Obre els ulls: som el cos.
Som la llum del sol,
de la nit la foscor.
Com un llibre blanc
on hi ha escrit el meu nom.
Com un llibre blanc,
jo, aquell mot.
Com una cançó,
joc del so
joc del to.
Com una cançó,
jo, l'acord.
Edició: 1972; Discografia: Com un arbre nu (1972) - Lluís Llach a l'Olympia (1973) - Geografia (1988)
1
EL JORN DELS MISERABLES
Que poques paraules tinc,
i les que us dic són tan gastades...
Caldrà buscar nous camins
on no calguin les paraules.
Que poca força que tinc;
tants de cops l'he malmenada...
La vull tota per demà,
quan la gesta portí l'alba.
Quanta ràbia que tinc,
potser cal ser gos des d'ara;
quanta ràbia que tinc
i no vull pas oblidar-la.
Que poca esperança tinc,
i potser caldrà deixar-la,
que no sigui que esperar
ens allunyi més dels actes.
Quanta misèria que tinc
sota els peus damunt l'espatlla,
i la vull guardar amb mi
fins al jorn dels miserables.
i les que us dic són tan gastades...
Caldrà buscar nous camins
on no calguin les paraules.
Que poca força que tinc;
tants de cops l'he malmenada...
La vull tota per demà,
quan la gesta portí l'alba.
Quanta ràbia que tinc,
potser cal ser gos des d'ara;
quanta ràbia que tinc
i no vull pas oblidar-la.
Que poca esperança tinc,
i potser caldrà deixar-la,
que no sigui que esperar
ens allunyi més dels actes.
Quanta misèria que tinc
sota els peus damunt l'espatlla,
i la vull guardar amb mi
fins al jorn dels miserables.
Edició: 1974; Discografia: I si canto trist (1974) - Barcelona. Gener de 1976 (1976)- Camp del Barça, 6 de Juliol de 1985 (1985).
dimarts, 19 de juliol del 2011
Jo sé - Cant de l'enyor- I amb el somriure la revolta- LLUÍS LLACH
1.- I AMB EL SOMRIURE, LA REVOLTA
M’agrada el riure dels teus ulls,
on el reflex d’una llum
em sembla un far a la marina.
I per la sort d’estar mig foll
jo m’imagino mariner
buscant recer en el teu somriure.
I així navego pel teu cos
deixant camins en el teu pit
amb la saliva dels meus llavis.
Per dir-te:
Amb el somriure, la revolta.
Així t’espero i t’imagino
i en l’horitzó de la mirada
el gest utòpic que et reclama.
I em faré au si tu ets el vent
o seré proa de vaixell
si tu ets la dansa de les ones.
Que per la sort d’estar mig foll
en la tristor i la soledat
vaig dibuixant la teva forma.
I avui navego pel teu cos
deixant camins en el teu pit
amb la saliva dels meus llavis.
Per dir-te:
Amb el somriure, la revolta.
Així t’espero i t’imagino
i en l’horitzó de la mirada
el gest utòpic que et reclama.
Que vull trobar amb tu el camí dels estels
per llançar els somnis contra el temps.
Buscar el coratge perdurant en l’intent.
Així t’espero i així em tens.
I en la bellesa un far per un món més bell,
i en el desig el risc valent.
L’amor un pas per descobrir-me molt més,
així t’espero i així em tens.
2.- CANT DE L'ENYOR
Ni que només fos
per veure’t la claror dels ulls mirant el mar.
Ni que només fos
per sentir el frec d’una presència.
Ni que només fos
poder-nos dir un altre adéu serenament.
Ni que només fos
pel suau lliscar d’un temps perdut al teu costat.
Ni que només fos
recórrer junts el bell jardí del teu passat.
Ni que només fos
perquè sentissis com t’enyoro.
Ni que només fos
per riure junts la mort.
Ni que només fos
poder-nos dir un altre adéu serenament.
Ni que només fos
perquè sentissis com t’enyoro.
Ni que només fos
per riure junts la mort.
Edició: 1985/ Discografia: Maremar (1985); Camp del Barça, 6 de Juliol de 1985 (1985); Poetes (2004)
3.- JO SÉ.
Sé que si sento el plor
de l'ocell quan vola,
ets tu que en algun racó plores,
que, com l'ocell ferit,
ple de sang al pit,
a l'arbre sec un niu implores.
Però jo vull ésser,
per a la teva tristesa,
com el polsós i vell armari
que guarda els mals records
entre la foscor
i t'impedeix poder tornar-hi.
Però aixecar-te no puc jo.
Pas a pas, el teu esforç
farà, només voler,
que en aquest teu desert
puguin néixer noves branques.
Obre el ulls i mira al front.
Trobaràs sempre quelcom
que vulgui el teu alè,
que digui: "Dóna'm fe,
vull seguir la caminada".
Sé que si enmig del mar
veig una gavina
lliscant dintre l'espessa boira,
ets tu que estàs cercant
un recer, un empar,
un lloc entre les roques.
Però jo vull ésser,
per a teva incertesa,
el cop de vent que trenca l'aire
i t'obre l'horitzó
per a reprendre el vol
que et portarà a la nostra platja.
Però aixecar-te no puc jo...
Edició: 1970 / Discografia: Ara i aquí (1970); Lluís Llach a l'Olympia (1973); Ara, 25 anys em directe (1992)
dimarts, 5 de juliol del 2011
MARIA DEL MAR BONET en viu al Teatre Grec (4/7/2...
PENYORA
Tot era a punt per poder oblidar-se
quan de puntetes passés el temps
mentre vestíem prudents
els adéus d'un matí...
Cap déu no feia preveure res, res,
que anés enllà d'un moment bonic,
però el mag que inventa el destí
va creuar els camins.
I ara anem de costat
fins al mai, fins al mai,
obrint ales als déus
com el vent, com el vent que m'empeny...
No t'esperava ni era el temps
pels sentiments que enxarxen els cors,
jo anava cap a un ponent
on els déus m'hi fan lloc.
Avui ets mar on el meu llagut
omple la vela només amb tu,
alè que no eres en mi ,ni previst,
ni volgut...
Anem junts, poc a poc
més que mai, més que mai
i ens sabem pel demà
sempre a prop, sempre a prop.
Anem... encara tinc en algun cel
velles joguines d'altres temps,
ombres de lluna i foc d'estels,
anem, junts ...
Anem... si el cos em dóna encara un gest
serà per tu i teu només,
per tornar a aprendre l'art d'un bes,
anem... junts... anem.
Penyora (Lluís Llach)
Tot era a punt per poder oblidar-se
quan de puntetes passés el temps
mentre vestíem prudents
els adéus d'un matí...
Cap déu no feia preveure res, res,
que anés enllà d'un moment bonic,
però el mag que inventa el destí
va creuar els camins.
I ara anem de costat
fins al mai, fins al mai,
obrint ales als déus
com el vent, com el vent que m'empeny...
No t'esperava ni era el temps
pels sentiments que enxarxen els cors,
jo anava cap a un ponent
on els déus m'hi fan lloc.
Avui ets mar on el meu llagut
omple la vela només amb tu,
alè que no eres en mi ,ni previst,
ni volgut...
Anem junts, poc a poc
més que mai, més que mai
i ens sabem pel demà
sempre a prop, sempre a prop.
Anem... encara tinc en algun cel
velles joguines d'altres temps,
ombres de lluna i foc d'estels,
anem, junts ...
Anem... si el cos em dóna encara un gest
serà per tu i teu només,
per tornar a aprendre l'art d'un bes,
anem... junts... anem.
Penyora (Lluís Llach)
dimarts, 7 de juny del 2011
Companys, no és això. Lluís Llach (1978)
No era això, companys, no era això
pel que varen morir tantes flors,
pel que vàrem plorar tants anhels.
Potser cal ser valents altre cop
i dir no, amics meus, no és això.
No és això, companys, no és això,
ni paraules de pau amb garrots,
ni el comerç que es fa amb els nostres drets,
drets que són, que no fan ni desfan
nous barrots sota forma de lleis.
No és això, companys, no és això;
ens diran que ara cal esperar.
I esperem, ben segur que esperem.
És l’espera dels que no ens aturarem
fins que no calgui dir: no és això.
©
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
