amaiA crespo. pauLa bonet

dijous, 29 de setembre de 2011

RaMaDaSa- SNATAM KAUR

Raa- Sun
Maa- Moon
Daa- Earth
Saa- Impersonal infinity
Saa Say- Totally of infinity
So- Personal sense of merger and identity
Hung- The infinite vibrating and real


divendres, 16 de setembre de 2011

Silenci - Un no sé què - Laura - Lluis llach.

3.- LAURA



I avui que et puc fer una cançó
recordo quan vas arribar
amb el misteri dels senzills,
els ulls inquiets, el cos altiu;
i amb la rialla dels teus dits
vares omplir els meus acords
amb cada nota del teu nom, Laura.


M’és tan difícil recordar
quants escenaris han sentit
la nostra angoixa per l’avui,
la nostra joia pel demà...
A casa enmig de tants companys,
o a un trist exili mar enllà,
mai no ha mancat el teu alè, Laura.


I si l’atzar et porta lluny,
que els déus et guardin el camí,
que t’acompanyin els ocells,
que t’acaronin els estels;
i en un racó d’aquesta veu,
mentre la pugui fer sentir,
hi haurà amagat sempre el teu so, Laura.


Edició:1977;Discografia:Campanades a morts (1977)


2.- UN NO SÉ QUÈ



Un no sé què quan camines
i aquest posat mig despenjat dels qui enxarxen estels.
Un tarannà que no estimen
els nous cretins, cabdills d'un ordre corroït i vell.
Però aquesta llum dels teus ulls
omple de fars l'horitzó,
i encega els llops que cada nit vigilen
la llibertat encadenada lliure...


Tens un secret al somriure
que és un ensurt pel somni plàcid dels omnipotents.
El cor et bat en revolta.
Fent-te insubmís als guardes del correcte pensament.
I aquesta llum als teus ulls
que és esperança i demà,
t'estimo així i així sé que m'estimes
quan frec a frec obrim la nostra vida
a un aire nou que empeny amb força
un món que ja s'acosta...


Canto el somni dels teus ulls
perquè va més lluny d'aquest meu somni,
hi ha un poema de futur
en l'anhel que t'omple la mirada,
i és el teu somriure qui el proclama.


M'agrades quan t'amotines
i pirateges nous vaixells per anar contracorrent.
Ningú no sap com comprar-te
ni com tornar més pla el pols del teu arrauxat cervell.
Perquè la llum dels teus ulls
és flama encesa i perill
per l'ordre de la por que fa correcte
acceptar com normalitat certa
la injustícia, la misèria,
la ferotge guerra...


Canto el somni dels teus ulls
perquè en ell perviu tot el que estimo,
hi ha un poema de futur
en l'anhel que t'omple la mirada,
i és el teu somriure qui el proclama.


Edició: 2002; Discografia: Jocs (2002)


1.- SILENCI



Si m'heu de fer callar
que sigui ara,
ara que puc dir no,
i res teniu per a comprar-me.


Que no vull esperar.
Que sigui ara!
Ara que puc sentir
el pes de tanta basarda.


Que no em sap cap greu
dur la boca tancada,
sou vosaltres qui heu fet
del silenci paraules.


Que no vull esperar
que el temps rovelli l'arma,
que no vull que la por
tingui més temps per a guanyar-me.


Si m'heu de fet callar
que sigui ara,
ara que tinc les mans
per a canviar de guitarra.


Edició:1974; Discografia:I si canto trist (1974)-Barcelona. Gener de 1976 (1976)

dimecres, 14 de setembre de 2011

bOnes refleXions sobRe LingÜística...

En lloc de fomentar l'interés pel saber, apropant-nos a les llengües que conviuen amb nosaltres, els polítics amb els sistemes educatius que desenvolupen, perden el temps en separar i rebutjar les cultures, les llengües, els costums...  dels pobles que formen part de nosaltres i del nostre entorn més immediat. És clar, no són filòlegs, però decideixen el futur dels nostres fills i filles, de vegades sembla sense cap respecte.
Ací tres reflexions clares i simples que he trobat a la xarxa i m'agradaria compartir.

3.- Juan Carlos Moreno Cabrera: "El inglés no es útil;cuando una lengua es útil se aprende..."



2.- Juan Carlos Moreno Cabrera (catedràtic de Lingüística General a la Universitat Autònoma de Madrid) : el discurs extremista de l'espanyol és "etnocida, retrògrad, excloent i nacionalista".




1.- "Háblame en catalán".

dimarts, 13 de setembre de 2011

Reflexió sobre que passa amb el valencià a hores d'ara...

Inglés, castellano... y ¡valencià, no!

ANSELM BODOQUE. 12/06/2011 . VALÈNCIA.
A finales del año 1994, cuando los socialistas valencianos agotaban sus últimos meses de gobierno en la Generalitat, tuvieron lugar en el Palacio de Pineda de Valencia, sede de la UIMP, una serie de reuniones entre dirigentes socialistas y el líder del partido anticatalanista Unió Valenciana, Vicente González-Lizondo. El objeto de las conversaciones era conocer si UV apoyaría puntualmente o de manera estable a un gobierno del PSPV-PSOE en caso de perder los socialistas la mayoría absoluta.
No fue necesario. Los resultados de 1995 fueron un desastre para los socialistas. UV llegó a un acuerdo de gobierno con el PP; Zaplana fue elegido presidente de la Generalitat; el PP acabó devorando a UV y los socialistas iniciaron una larga travesía en el desierto en la que parecen querer seguir durante mucho tiempo.
En aquellos encuentros, el líder de UV afirmó con su singular estilo que él tenía claro que el valenciano y el catalán son la misma lengua, pero que el valencianismo debía ser anticatalanista. La anécdota recuerda que apelar al anticatalanismo y a una visión distorsionada de lo valenciano han sido instrumentos esenciales para conseguir la hegemonía ideológica conservadora en la sociedad valenciana en las últimas décadas, mucho antes incluso de que el PP conquistase su actual dominio político e institucional.
Zaplana no modificó las tímidas políticas socialistas sobre el valenciano, incluso impulsó la creación de la AVL para disminuir el ruido sobre la identidad de la lengua. Durante dos legislaturas, Camps tampoco lo hizo. Ahora, Font de Mora, en su despedida como conseller, propone un cambio radical. Aclaremos una cosa, en el actual modelo, no hay líneas en castellano y líneas en valenciano. Las llamadas líneas en valenciano (33% del total de Primaria y 27% de ESO), están formadas por los programas de enseñanza en valenciano y los programas de inmersión lingüística y tienen en torno a un 10% del tiempo de enseñanza en castellano (asignatura de lengua castellana) y otro 10% en inglés (asignatura de lengua inglesa). En el resto de la enseñanza, no hay líneas en castellano, sino programas de incorporación progresiva, donde el valenciano es lengua vehicular de un 25-35% de las asignaturas (dos o más asignaturas), el inglés lo es de un 10% y el resto es en castellano. El nuevo modelo que se pretende impulsar se anunció primero de educación trilingüe y, posteriormente, se ha dicho que sería un modelo bilingüe con asignatura de inglés y que el sistema trilingüe sería voluntario.
Cuatro observaciones al respecto. Primera. La forma, sin consenso ni discusión previa con los agentes políticos y educativos; el momento, durante la campaña electoral y con un Consell en funciones, y el fondo, sin estudios pedagógicos que avalen la medida y desconociendo las habilidades en inglés del profesorado, evidencia un estilo de hacer política autoritario en exceso y con fuertes componentes ideológicos antivalencianistas.
Segunda. La retórica del trilingüismo ha sido una cortina de humo. En nuestro país, la enseñanza de las lenguas extranjeras siempre ha tenido un rendimiento pobre. Ni políticos, ni empresarios, ni sindicalistas, ni educadores tienen un buen conocimiento del inglés por regla general. Es irreal pensar que tenemos un tercio del profesorado en condiciones de enseñar correctamente en inglés, cuando en muchos casos se hace aguas en valenciano y en castellano. Además, por lo que se ha ido publicando, la enseñanza en inglés quedaría limitada a la asignatura de lengua inglesa y a las unidades escolares que voluntariamente quieran y puedan acceder a este modelo, prácticamente como pasa ahora. El objetivo no es, por tanto, que el inglés sea lengua vehicular de un tercio de la enseñanza. Se pretende otra cosa.
Tercera. La medida solo sirve para desmantelar las líneas en valenciano, que se han demostrado el sistema más eficaz para garantizar el conocimiento de esta lengua, y, de paso, debilitar aún más a la escuela pública. En los últimos años, la escuela privada ha aumentado el número de alumnos y los recursos públicos que recibe. Paralelamente, la escuela pública ha concentrado la inmensa mayoría de los alumnos con dificultades educativas, con problemas sociales y los alumnos de origen inmigrante (cerca del 20% de la población escolar, que en un 85% estudia en centros públicos).
Este hecho, y la ausencia de aulas de acogida para inmigrantes y de servicios pedagógicos de atención especializada en número suficiente, ha generado un aumento de las tensiones a las que debe hacer frente la escuela pública. Se ha contribuido, así, a la creciente huida de las clases medias del sistema público hacia el privado. Las líneas en valenciano, en la medida en que atraen a grupos sociales con mayor formación y que la lengua supone una barrera para los inmigrantes, han sido tradicionalmente un espacio con menos tensiones educativas y superior rendimiento escolar dentro de la escuela pública. Sin ellas, es previsible un incremento de alumnos en los centros privados, y un aumento de los, ya fuertes, impulsos segregacionistas y desigualadores del sistema educativo valenciano.
Cuarta. A falta de que el futuro conseller de Educación ratifique la iniciativa, el PP debería ponderar, además de las consecuencias sociales y lingüísticas, los costes políticos. El anticatalanismo como componente de una sesgada definición de lo valenciano tiene su origen en la virulenta transición política a la democracia y en la dura salida de la anterior crisis económica de carácter sistémico, a finales de los años setenta del pasado siglo. Actualmente, vivimos una nueva crisis sistémica en la economía y ésta genera tensiones sociales que están dando lugar a nuevas formas de socialización política. Mucho de lo que ha caracterizado la política desde la transición hasta nuestros días puede ser radicalmente modificado. La desafección política hacia los grandes partidos está aumentando, el malestar social y político también. Hoy lo sufre el partido en el gobierno de España; pero el PP se equivocaría si se creyera inmune.
Las últimas elecciones apuntan a un cambio en el sistema de partidos. Compromís ha entrado, por méritos propios, en el parlamento y, si no comete errores, puede crecer a costa del resto de formaciones. De hecho, el 22-M mostró que ni EU ni el PSPV-PSOE han tocado suelo y que el PP puede crecer pero la capacidad de aumentar su penetración electoral da síntomas de agotamiento; algo que no ocurre con Compromís, con UPyD y, quizás, con la extrema derecha externa al PP. La legislatura que viene será dura. Abrir frentes de desgaste sin beneficio claro será negativo para quien gobierne. Además, puede ocurrir que lo valenciano ya no sea definido exclusivamente con los parámetros de hace más de treinta años. El campo de juego está transformándose y las formas de acción política también lo harán. Históricamente, quien no ve los cambios, acostumbra a sufrir las consecuencias.

font: http://www.migjorn.cat/

diumenge, 11 de setembre de 2011

Pero no lo contó la TV - La Evidencia del 11 S - Mero (English Sub)



font: http://periodicodigitalwebguerrillero.blogspot.com

FELIÇ DIADA- A Catalunya, el meu país- Cesk Freixas


...
Paraules escrites amb amor,
a una Terra,
un País,
una llengua.
...
Quan convé seguem cadenes fins que no en quedi cap més,
llibertat per tots els pobles que resten oprimits.
Ells segueixen imposant, nosaltres seguim batallant...


Michael Bublé - The Way You Look Tonight

... just the way you look tonight... lovely...

divendres, 9 de setembre de 2011

La meua primera aproximació a Madrid...

Un ràpid i intens passeig per Madrid dóna compte de la grandesa d'aquesta ciutat principal, igualment, que la manera de veure-la serà canviant depenent de amb qui la compartisques.

Comencem el recorregut des de l'avinguda Amèrica. Només baixem cap avall ens trobem amb la zona més in, que no out, em referisc al carrer Serrano i Salamanca, on els edificis d'època i de caire imperial donen pas a multitud de botigues, que sí boutiques, on els preus de les peces de roba, segurament manufacturada pagant un sou de riure al costat del seu cost, fan feredat. Ací, en aquest lloc no existeix la crisi, ningú la coneix.
Alguns cotxes amb xofer esperen a la porta per a que la senyora X o I compre alguna cosa... i mentre passegem fins passar la fortalesa de l'ambaixada dels Estats Units, custodiada fortament per la policia nacional, i et preguntes de què tenen por? si són els amos del món....
Observe la gent... aquells què semblen rics, poderosos, que caminen amb pas ferm i àgil per la vida.... observe la gent... impressiona saber que un poc més avall la vida és d'una altra manera... més com la meua... sols uns metres més cap allà...
Ara anem cap a la plaça de Colón.... i en la plaça del Descubrimento, amb una bandera espanyola bestial, bufffffffff els pèls de punta, esgarrifadores les pedres que han posat .... a mi particularment m'imposa... I anem a veure a Coló... igual que a Barna... el pitjor de les ciutats és que de vegades s'han fet vertaderes barbaritats i s'han barrejat estils que trenquen la imatge.
Agafem el passeig de Recoletos i passem just per davant de la Biblioteca Nacional, on la còpia de cada llibre publicat està ací, deixem el lloc, amb moltes ganes d'entrar, d'olorar els llibres, i d'impregnar-nos del silenci de les lletres.
Infinitat de llocs, experiències, vivències,  i història.... fins arribar a Cibeles.... Ahà! els ulls no paren de retindre informació, imatges...
Per un costat La Puerta de Alcalá, mira-la.... i després per l'altre costat Gran Via i el carrer Alcalá... i després de veure l'antic edifici de correus, ara minúscula dependència (amb to prou irònic) per al despatx del senyor Gallardón, el començament del passeig del Prado i l'antic Palau de la Duquessa d'Alba (des de fa anys dependència militar) ens endinsem cap a Gran Via, i no parem de veure edificis construïts amb unes façanes a veure quina de totes més treballada, amb balconades d'impressió i on el daurat es confon amb el ferro i marbre de diferents estils... ja fa molt de temps que es vivia en l'opulència.
La gent ha canviat, tot i que és una zona on viure seria un luxe, quasi tot són oficines... o botigues ... però ara ja es nota la barreja de la gent que viu la meua realitat. Van amunt i avall, amb pressa i marcant el pas... uns darrere altres cadascun al seu lloc...
Arribem a la plaça de Puerta del Sol, se m'entoixava més gran, la creia immensa... segurament per totes les esperances que aquells dies es van compartir, només fa uns mesos plena d'il·lusions, ... però veig que ací segueixen, que la lluita continua... I m'alegra, veure que la gent està.... I qui també està és la policia.... com no. 
Em comentem que en la guerra civil molta gent va ser captiva i torturada, on ara té la presidenta de la comunitat el seu despatx, sembla que el lloc a alguna gent els dóna mala baba per a governar. I queda en l'aire el pensament de què algunes persones empal·lidiran quan al passar per la porta d'aquest palauet recorden les seues malaurades vides o la dels seus familiars.
Passegem per entre els carrers, plens, aquesta vegada de turistes, i passem per botigues centenàries, i llibreries, cafeteries i xocolateries (però amb una calor massa sufocant per a que t'abellisca un), fins arribar a l'opera  de Madrid, el teatre Reial i el Palau Reial.... tots aquests elements ací immersos dins la població, entre places i carrers que res et fan pensar que darrere d'ells et pot trobar el que et trobes.
Anem a plaça Mayor, recorrerem uns carres i cap Gran Via, d'ací tornem a casa mirant la gent, la vida del carrer que et convida a assaborir el plaer de no estar sol... 
La transformació de la ciutat és un fet, de manera astuta ha anat canviat i acoblant-se als temps que corren. On abans trobaves carruatges arrossegats per cavalls ara juguen joves amb els seus mòbils d'última generació, milers de diners corren per la ciutat, com a titelles anem i tornem, difícil eixir del cercle, ho intentarem més conscients. 

ORIGEN DE LAS CARRETERAS RADICALES


Per a Inma, la seua segona ciutat.

dimecres, 7 de setembre de 2011

Quique Gonzalez - Reloj de plata


...
Antes de que caiga mi avion
desengánchame,
antes de perder el control
desenrédame.
Será sólo un momento
en un reloj de plata.
...


dilluns, 5 de setembre de 2011

II DIADA D'ESTELLÉS.



TOT AÇÒ QUE JA NO POT SER
 
Et besaria lentament,
et soltaria els cabells,
t'acariciaria els muscles,
t'agafaria el cap
per a besar-te dolçament,
estimada meua, dolça meua,
i sentir-te, encara més nina,
més nina encara sota les mans,
dessota els pèls del meu pit
i sota els pèls de l'engonal,
i sentir-te sota el meu cos,
amb els grans ulls oberts,
més que entregada confiada,
feliç dins els meus abraços.
Et veuria anar, tota nua,
anant i tornant per la casa,
tot açò que ja no pot ser.
Sóc a punt de dir el teu nom,
sóc a punt de plorar-lo
i d'escriure'l per les parets,
adorada meua, petita.
Si em desperte, a les nits,
em desperte pensant en tu,
en el teu daurat i petit cos.
T'estimaria, t'adoraria
fins a emplenar la teua pell,
fins a emplenar tot el teu cos
de petites besades cremants.
És un amor total i trist
el que sent per tu, criatura,
un amor que m'emplena les hores
totalment amb el record
de la teua figura alegre i àgil.
No deixe de pensar en tu,
em pregunte on estaràs,
voldria saber què fas,
i arribe a la desesperació.
Com t'estime! Em destrosses,
t'acariciaria lentament,
amb una infinita tendresa,
i no deixaria al teu cos
cap lloc sense la meua carícia,
petita meua, dolça meua,
aliena probablement
a l'amor que jo sent per tu,
tan adorable! T'imagine
tèbia i nua, encara innocent,
vacil.lant, i ja decidida,
amb les meues mans als teus muscles,
revoltant-te els cabells,
agafant-te per la cintura
o obrint-te les cames,
fins a fer-te arribar, alhora,
amb gemecs i retrocessos,
a l'espasme lent del vici;
fins a sentir-te enfollir,
una instantània follia:
tot açò que ja no pot ser,
petita meua, dolça meua.
Et recorde i estic plorant
i sent una tristesa enorme,
voldria ésser ara al llit,
sentir el teu cos prop del meu,
el cos teu, dolç i fredolic,
amb un fred de col.legiala,
encollida, espantada; vull
estar amb tu mentre dorms,
el teu cul graciós i dur,
la teua adorable proximitat,
fregar-te a penes, despertar-te,
despertar-me damunt el teu cos,
tot açò que ja no pot ser.
Et mire, i sense que tu ho sàpies,
mentre et tinc al meu davant
i t'estrenyc, potser, la mà,
t'evoque en altres territoris
on mai havem estat;
contestant les teues paraules,
visc una ègloga dolcíssima,
amb el teu cos damunt una catifa,
damunt els taulells del pis,
a la butaca d'un saló
de reestrena, amb la teua mà
petita dintre la meua,
infinitament feliç,
contemplant-te en l'obscuritat,
dos punts de llum als teus ulls,
fins que al final em sorprens
i sens dubte em ruboritzes,
i ja no mires la pantalla,
abaixes llargament els ulls.
No és possible seguir així,
jo bé ho comprenc, però ocorre,
tot açò que ja no pot ser.
Revisc els dolços instants
de la meua vida, però amb tu.
És una flama, és una mort,
una llarga mort, aquesta vida,
no sé per què t'he conegut,
jo no volia conèixer-te...
A qualsevol part de la terra,
a qualsevol part de la nit,
mor un home d'amor per tu
mentre cuses, mentre contemples
un serial de televisió,
mentre parles amb una amiga,
per telèfon, d'algun amic;
mentre que et fiques al llit,
mentre compres en el mercat,
mentre veus, al teu mirall,
el desenvolupament dels teus pits,
mentre vas en motocicleta,
mentre l'aire et despentina,
mentre dorms, mentre orines,
mentre mires la primavera,
mentre espoles les estovalles,
mor un home d'amor per tu,
tot açò que ja no pot ser.
Que jo me muir d'amor per tu.


M'ACLAME A TU
 
M'aclame a tu mare de Terra sola,
arrape als teus genolls amb ungles brutes,
invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.
Mentre el gran foc o la ferocitat
segueix camins, segueix foscos camins,
m'agafe a tu, al que més estimava,
i cante el jorn del matí il.limitat.
El clar camí, el pregon idioma,
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum.
Sempre a la nit il.luminat enter,
un bell futur, una augusta contrada,
seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el sol i seràs la collita.
Seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l'amor i la ferocitat,
seràs la clau que obri tots els panys,
seràs la llum, la llum il.limitada.
Seras confí on l'aurora comença
seràs forment, escala il.luminada.
Seràs l'ocell i seràs la bandera,
l'himne fecund del retorn de la pàtria,
tot esquinçat de l'emblema que puja,
seràs l'ocell i seràs la bandera.
Jo pujaré piament els graons
i en arribar al terme entonaré
el prec dels vents que em retornaves sempre. 
 Vicent Andrés Estellés.

divendres, 2 de setembre de 2011

MÀGIC de JoAn CoLoMo


És màgic, és meravellós... que ens menteixen així, jo no vull pas la veritat, ...
JO VULL SER FELIÇÇÇÇ!!!!!!!!


Es mágico, es maravilloso... como nos mienten así, yo no quiero la verdad, ...
YO QUIERO SER FELIZZZZ!!!!!!!






Font: Estela Fugada

AJORNADAAAAAAAAAA!!!!.....CONFERÈNCIA DE JUAN MANUEL SÁNCHEZ GORDILLO : ALCALDE DE MARINALEDA

EL PROPER DIVENDRES 9 DE SETEMBRE (19'30H), al centre cultural d'Alcàsser.

PARLARÀ SOBRE PARTICIPACIÓ CIUTADANA, PRESSUPOSTOS PARTICIPATIUS I MÉS COSES DEL TEU INTERÈS.

L'Assemblea d'Esquerres d'Alcàsser torna a oferir-nos una nova conferència dins del cicle que enguany està realitzant. 
Aquesta vegada el convidat serà l'alcalde de Marinaleda (Sevilla), Juan Manuel Sánchez Gordillo ( Polític i sindicalista andalús, dirigent del Colectivo de Unidad de los Trabajadores - Bloque Andaluz de Izquierdas (CUT-BAI), Sindicato de Obreros del Campo (SOC) i Izquierda Unida (IU)).

Estretament vinculat amb el moviment nacionalista andalús, la lluita jornalera i la lluita obrera en general, és alcalde del municipi de Marinaleda des de les primeres eleccions democràtiques després del franquisme, celebrades en 1979. Com alcalde és impulsor d'una sèrie de polítiques d'esquerres, com l'ocupació de finques de terratinents per a crear ocupació, polítiques socials i entre la qual destaca una curiosa política urbanística que permet l'accés a l'habitatge des de 15 euros al mes.

Una altra manera de viure en societat és possible...


Organitza: Assemblea d'Esquerres d'Alcàsser (València) 

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...