NO TIENES CUERPO NI DE PUTA (LA POLICIA NACIONAL A UNA DE LES NOSTRES ALUMNES) Uno de los agentes del orden público que agredieron a los alumnos menores de edad del IES Luis Vives de Valencia no lo hizo sólo con gestos de fuerza , sino con las siguientes palabras : “¡No tienes cuerpo ni de puta!” . La alumna tardará mucho tiempo en olvidarlas. Por mi parte, como madre y profesora en un centro de enseñanza pública, me niego a tolerar que quien las dijera no reciba por su conducta una respuesta enérgica. Estos alumnos no están causando un gran daño social; están manifestando el malestar de no entender por qué quienes realmente han causado esta situación de crisis no están siendo señalados ni castigados (hablo de esta desregularización de la sociedad impuesta por un sistema ECONÓMICO ULTRACONSERVADOR DE MÁS Y MÁS GANANCIAS PARA UN LIMITADFÍSIMO NUMERO DE CIUDADANOS) . Estos alumnos cortan la calle Játiva unos minutos y la policía actúa inmediatamente. Los desreguladores del sistema, en el que han instalado a nuestra sociedad , nos llevan a la bancarrota y no los detiene nadie . ¿ Cómo explicar en las aulas que esta gravísima pérdida de derechos , por la que ellos protestan , adquirida con esfuerzo por toda la cuidadanía durante los últimos años SE PODÍA HABER EVITADO SI LA POLICÍA HUBIERA ACTUADO EN SALVAGUARDA DE LOS DERECHOS DE TODOS? Ángela Izquierdo Zaragoza ( AMPA Luis Vives). valÈncia aVui peR lA vesprAda:   |
amaiA crespo. pauLa bonet
divendres, 17 de febrer del 2012
nosalTres tamBé soM l'IEs lluíS viveS dE valènciA !!!!!!
Maria Francisca Martínez Albentosa: "Esta foto ha sido publicada por el periódico Levante esa es mi hija de 14 años levantada del pelo y arrastrada por la policía, me gustaría que esta foto fuera compartida por todos para que llegue lo mas lejos posible, una niña que no puede moverse con facilidad ya que lleva una ortesis en la pierna izquierda tratada como.... no sé que decir es mi hija y estoy enfadada, dolida y defraudada, solo estaban sentados cortando el tráfico puede que no sea lo correcto pero la actuación de la policía fue vergonzosa pegando e insultando a niñas de 14 años indefensas, esto está pasando en España, por favor compartirlo que no quede en nada que lo que han hecho estos niños sirva para algo, hay muchas fotos y vídeos grabados por ellos y son brutales solo oirlos como chillaban te ponen los pelos de punta." Dijous 16 de febrer 2012.
dijous, 16 de febrer del 2012
dimecres, 15 de febrer del 2012
xaVi castiLLo.... i L'educAció (veriuEu-hO 10)
les beques de menjador...on estàn els diners??
les beques de llibres... on estàn els diners??
els diners per a noves escoles públiques... on estàn??
centenars de xiquets i xiquetes acudeixen a les aules amb l'abric, amb mantes i amb un rotllo de paper del water perquè la conselleria no paga i no poden pagar la calefacció, la llum...
les baixes per malaltia dels mestres no són substituïdes fins que no hi ha una segona baixa al mateix centre, per tant, es cobreix la primera però no la segona... i com diu xavi castillo ...aÇò qUe éS?
xaVi castiLLo ens mostra la seua visió...
les beques de llibres... on estàn els diners??
els diners per a noves escoles públiques... on estàn??
centenars de xiquets i xiquetes acudeixen a les aules amb l'abric, amb mantes i amb un rotllo de paper del water perquè la conselleria no paga i no poden pagar la calefacció, la llum...
les baixes per malaltia dels mestres no són substituïdes fins que no hi ha una segona baixa al mateix centre, per tant, es cobreix la primera però no la segona... i com diu xavi castillo ...aÇò qUe éS?
xaVi castiLLo ens mostra la seua visió...
dilluns, 13 de febrer del 2012
perquÈ unA vegadA vA teniR uN sentiT... arA jA nO.
...
I'm sure we want to find our place
We're alone inside - that'll never change
This is harder then I thought it would be
I'm still here in my prozac dreams
Seeing your beauty
Keeping all in mind
No chance to survive
My Love
Goodbye
divendres, 10 de febrer del 2012
tereSa reBull i lluíS llaCh - jO sÉ quE uN diA
Jo sé que un dia
Ens trobarem tu i jo
Potser pel teu riure
Potser pel meu plor.
O l'escapadís gest!
D'un mot llançat al vent
Del teu cos del meu cor
El teu bes sobre el meu.
Jo sé que un dia
Ens trobarem tu i jo
Nets d'hipocresia
Vençuda per l'amor.
Jo sé que un dia
El teu riure, el meu plor
Del teu cos del meu cor
Ens trobarem tu i jo.
dimecres, 8 de febrer del 2012
dimarts, 7 de febrer del 2012
dilluns, 30 de gener del 2012
lA noveL·La d'En lluíS llacH: memòriA d'unS ullS pintatS.
El cantant Lluís Llach debuta en el món literari amb la novel·la 'Memòria d'uns ulls pintats' (Empúries), que arribarà el dia 2 de febrer a les llibreries. Llach, que és al Senegal, no concedirà de moment cap entrevista, però en un vídeo facilitat per l'editorial, parla d'alguns elements de la novel·la tot passejant pel barri de la Barceloneta, paisatge d'infantesa dels quatre protagonistes de la seva història. L'editor Jordi Cornudella, que ha acompanyat l'autor en el procés d'edició del llibre i que coneix l'obra a fons, parla del procés de treball que ha compartit amb Llach. I el crític literari Joan Josep Isern en fa una crítica que titula 'Memòria d'amic i amat'.
Llach explica: 'Si al 2007 quan em vaig retirar m'haguessin dit que escriuria una novel·la, n'hagués fotut a riure. (…) El que va passar és que vaig començar a llegir. Va ser el plaer de retrobar-me amb la lectura. Tot el que va passar després fou atzar: A finals del 2008 o principis del 2009 un amic em va dir: 'M'hauries de fer un guió'. I jo no sé perquè li vaig dir que sí. I em vaig posar a escriure i em va entrar una mena de ganes d'explicar coses… I vaig començar així, sense adonar-me'n.'
'És una història que no existia ni tan sols en el meu imaginari. Es parla de la guerra, segurament perquè sóc una persona de la postguerra, de l'any 1948, i sempre he estat en contacte amb gent de la guerra i també vaig entrar en contacte amb el món de l'exili quan vaig ser a París. Als primers anys de la meva joventut me'n donava compte que la gent que m'havia precedit havien viscut unes circumstàncies espantoses, riquíssimes i al mateix temps apocalíptiques. És un llibre d'amor a aquesta gent, a aquells que van partir la guerra i l'exili i que no van deixar de lluitar mai'. Aquest és el gran rerefons de la novel·la.'
Els quatre protagonistes neixen al 1920 al barri de la Barceloneta, un espai propi dins de Barcelona. Llach no hi ha viscut mai però en té un imaginari propi: 'La meva 'tata' era de la Barceloneta, nascuda al carrer del mar. Ella m'explicava moltes batalletes d'aquest temps. M'agradava aquest barri, que és un món molt especial dins de Barcelona i té la presència del mar.' En l'obra té una presència important l'anarquisme, perquè per Llach el moviment llibertari és molt creatiu, 'perquè feia de la cultura una arma primordial'. I també hi apareix l'Escola del Mar, 'una aventura de Pere Vergés que hauria de ser d'obligat coneixement'. I també hi apareix el poeta Joan Salvat-Papasseit. Quan se li pregunta per la presència de poeta, Llach diu: 'Quan escrius fas els teus agraïments i deixes les teves senyals.'
'Fins aquí el què', diu Llach en un moment donat de la gravació. I afegeix: 'I després va venir l'experiència d'intentar refinar el com, que va ser un procés meravellós, un procés d'aprenentatge que em sedueix completament.' D'aquest procés d'edició n'hem parlat amb l'editor del llibre, Jordi Cornudella, que comença dient: 'La novel·la ha sortit bé perquè estava bé d'entrada: la història té molta força i l'estructura està molt ben plantejada. No sembla una novel·la d'aficionat a escriure. M'arriben moltes novel·les de gent que un cop jubilada es posa a escriure. No és el cas d'en Lluís Llach.'
Continua Cornudella: 'Ja es veia que era un llibre amb moltes possibilitats. Hi havia és clar força coses a pulir, coses pròpies d'una persona que no ha escrit mai una novel·la. Però, sortosament, l'any passat a la Processó de Verges es van trobar en Lluís Llach i l'escriptor i crític Lluís Muntada. Un li va comentar el projecte literari, l'altre li va proposar de mirar-se la novel·la, i li va fer de lector-corrector de la novel·la. Arran dels suggeriments del Muntada, en Llach s'hi va tornar a posar, hi va treballar moltíssim seguint les seves observacions, d'altres pròpies, i al final amb mi va pulir encara alguns temes d'estil i de coherència.'
'Com a editor, aquesta és la feina més divertida del món, si la novel·la s'ho val i hi ha sintonia amb l'autor. En Llach hi ha una cosa que només he trobat en els escriptors de debò en vint-i-cinc anys d'ofici: valoro que no es tanqui en banda, que no vagi a la defensiva amb el seu text ni confrontació. Els autors que valen la pena són els que es prenen aquest procés com un aprenentatge. Aquesta disposició a aprendre (que no vol dir assumir el paper d'alumne) a escriure novel·les em fa pensar que aquesta no serà l'última. En Llach té moltes ganes d'explicar coses i té coses per explicar.'
'És una història que no existia ni tan sols en el meu imaginari. Es parla de la guerra, segurament perquè sóc una persona de la postguerra, de l'any 1948, i sempre he estat en contacte amb gent de la guerra i també vaig entrar en contacte amb el món de l'exili quan vaig ser a París. Als primers anys de la meva joventut me'n donava compte que la gent que m'havia precedit havien viscut unes circumstàncies espantoses, riquíssimes i al mateix temps apocalíptiques. És un llibre d'amor a aquesta gent, a aquells que van partir la guerra i l'exili i que no van deixar de lluitar mai'. Aquest és el gran rerefons de la novel·la.'
Els quatre protagonistes neixen al 1920 al barri de la Barceloneta, un espai propi dins de Barcelona. Llach no hi ha viscut mai però en té un imaginari propi: 'La meva 'tata' era de la Barceloneta, nascuda al carrer del mar. Ella m'explicava moltes batalletes d'aquest temps. M'agradava aquest barri, que és un món molt especial dins de Barcelona i té la presència del mar.' En l'obra té una presència important l'anarquisme, perquè per Llach el moviment llibertari és molt creatiu, 'perquè feia de la cultura una arma primordial'. I també hi apareix l'Escola del Mar, 'una aventura de Pere Vergés que hauria de ser d'obligat coneixement'. I també hi apareix el poeta Joan Salvat-Papasseit. Quan se li pregunta per la presència de poeta, Llach diu: 'Quan escrius fas els teus agraïments i deixes les teves senyals.'
'Fins aquí el què', diu Llach en un moment donat de la gravació. I afegeix: 'I després va venir l'experiència d'intentar refinar el com, que va ser un procés meravellós, un procés d'aprenentatge que em sedueix completament.' D'aquest procés d'edició n'hem parlat amb l'editor del llibre, Jordi Cornudella, que comença dient: 'La novel·la ha sortit bé perquè estava bé d'entrada: la història té molta força i l'estructura està molt ben plantejada. No sembla una novel·la d'aficionat a escriure. M'arriben moltes novel·les de gent que un cop jubilada es posa a escriure. No és el cas d'en Lluís Llach.'
Continua Cornudella: 'Ja es veia que era un llibre amb moltes possibilitats. Hi havia és clar força coses a pulir, coses pròpies d'una persona que no ha escrit mai una novel·la. Però, sortosament, l'any passat a la Processó de Verges es van trobar en Lluís Llach i l'escriptor i crític Lluís Muntada. Un li va comentar el projecte literari, l'altre li va proposar de mirar-se la novel·la, i li va fer de lector-corrector de la novel·la. Arran dels suggeriments del Muntada, en Llach s'hi va tornar a posar, hi va treballar moltíssim seguint les seves observacions, d'altres pròpies, i al final amb mi va pulir encara alguns temes d'estil i de coherència.'
'Com a editor, aquesta és la feina més divertida del món, si la novel·la s'ho val i hi ha sintonia amb l'autor. En Llach hi ha una cosa que només he trobat en els escriptors de debò en vint-i-cinc anys d'ofici: valoro que no es tanqui en banda, que no vagi a la defensiva amb el seu text ni confrontació. Els autors que valen la pena són els que es prenen aquest procés com un aprenentatge. Aquesta disposició a aprendre (que no vol dir assumir el paper d'alumne) a escriure novel·les em fa pensar que aquesta no serà l'última. En Llach té moltes ganes d'explicar coses i té coses per explicar.'
font: Vilaweb.
divendres, 20 de gener del 2012
dimecres, 18 de gener del 2012
karEl garCia (coN vicentE feliU)
Dejadas de alcanzar, que no es lo mismo
que inalcanzables, quedaron tus manos
agua de las más débiles locuras
menudas aprendices de tirano.
Dejado de alcanzar, que no es lo mismo
que inalcanzable, se me da tu mundo
con tu pequeño todo y tu recato
con lo casi infantil de tu desnudo.
Y es que mi sombra y yo vamos vena con vena
abriendo tu silencio cadena por cadena
y poro a poro caen tus quejas a mis manos
mi sangre a tus caderas que pasan por lo humano
de mi mirada y quedan.
Dejadas de alcanzar, que no es lo mismo
que inalcanzables, como en la penumbra
como el tierno sollozo de algún niño
que parte en dos el cuerpo que lo alumbra.
Dejadas de alcanzar, que no es lo mismo
que inalcanzables, como algún misterio
que como tal no trae final ni inicio
porque eres para mí
mi otro hemisferio.
dimarts, 17 de gener del 2012
karEl garCia (coN silviO rodrígueZ)
lo sensible se RENUEVA
Somos madero en deriva dentro y fuera de la costa,
somos bardos sin silencio con algunas libertades,
porque todo prisionero, de sí mismo extrae verdades,
aunque la verdad no existe.
Somos algunas razones con bastante fundamento,
somos lo que busca, a tientas, un futuro que persiste
en dejarnos como atados, no en mostrarnos como libres,
pues la libertad no existe.
Somos parte de los pasos de la historia cotidiana,
somos como una ventana
que espera que un ojo mire para anunciar su mañana.
Como una veleta nueva que no sabe dirigirse,
porque siempre los caminos,
son pocos para escogerse y largos para seguirse.
Somos piedra sobre piedra, piedras de generaciones,
que actuamos como mortales y pensamos como flores,
porque una flor es la prueba, de que en medio de lo triste,
lo sensible lo renueva.
"razoNes paRa lA reBeldía" guillerMo toleDo i pasQual seRrano. uNa grAn conveRsa.
«Absténganse los súbditos, lean los ciudadanos»
(Julio Anguita).
"Este panfleto, libro de combate, instrumento de agitación, es el resultado de la transcripción de las conversaciones entre Guillermo Toledo y Pascual Serrano... El estilo de Willie: su forma de ser.
... son la expresión de un hombre libre, un grito de rebeldía en medio de una sociedad que se debate entre las múltiples formas del silencio.
... la mitad del anticipo (escaso) y de los derechos de autor devengados por la venta del libro (dependerá del éxito del mismo) irán destinados al SOC- MRA (Sindicato de Obreros del Campo y Medio Rural Andaluz). Así es Guillermo Toledo".
Manuel Fernández-Cuesta, Editor.
"... El cine no puede separarse de los problemas sociales de los ciudadanos. Pero hoy hay una fractura absoluta entre el cine y la realidad de este país. En el cine y la televisión no aparece la inmigración, la falta de vivienda, el paro la violencia policial, la trotura, el militarismo, el hambre, la pobreza, no aparece la corrupción de los políticos. En nuestro cine y en nuestras series de televisión a los protagonistas no les falta el trabajo ni la vivienda, no sufren acoso policial por sus ideas, nadie pasa hambre, no hay políticos corruptos. El cine ha pasado a ser un elemento más de la propaganda capitalista: no cuenta qué pasa. Y es curioso, pero nuestra obra más política como grupo Animalario, Alejandro y Ana..., fue la más exitosa. una película social como los Lunes al sol funcionó en taquilla,... Por tanto, la afirmación de que una película o una serie de televisión con contenido social no la quiere ver nadie, no tiene fundamento..."
" La televisión es un instrumento fundamental del capital a la hora de convencer a los ciudadanos, para adormecerlos. Está basada en una estrategia política: una vez que ellos saben que la gente ve tanta televisión, el siguiente paso es planificar la programación para que no nos enteremos de nada... Pero no estoy de acuerdo con ese discurso de que al público se le da lo que quiere ver, es falso, al público le dan lo que a los poderosos les conviene para el mantenimiento del sistema..."
"Hemos perdido la soberanía, ya que son los mercados y las instituciones financieras las que dictan a los gobiernos lo que deben hacer.
" La televisión es un instrumento fundamental del capital a la hora de convencer a los ciudadanos, para adormecerlos. Está basada en una estrategia política: una vez que ellos saben que la gente ve tanta televisión, el siguiente paso es planificar la programación para que no nos enteremos de nada... Pero no estoy de acuerdo con ese discurso de que al público se le da lo que quiere ver, es falso, al público le dan lo que a los poderosos les conviene para el mantenimiento del sistema..."
"Hemos perdido la soberanía, ya que son los mercados y las instituciones financieras las que dictan a los gobiernos lo que deben hacer.
Los derechos constitucionales como la vivienda o el trabajo no se cumplen.
Se están dando los primeros pasos, que pueden ser irreversibles si no le ponemos remedio, para que la sanidad y la educación se privaticen, sin pensar además que los grupos religiosos controlan ya la mitad de la educación de este país.
Tenemos una ley de extranjería racista e injusta.
Nuestro ejército participa en guerras por diferentes zonas de la Tierra y los ciudadanos ni saben dónde ni por qué.
No sé si vamos a poder cambiar la situación, pero, en cualquier caso, los ciudadanos somos los dueños de nuestro destino y en nuestras manos está seguir aguantando o salir a la calle y exigir nuestros derechos».
Guillermo Toledo
.................................................
Aquest llibre, de fàcil lectura, dóna la visió clara i rotunda de l'actual situació econòmica, política i social del món, i en més particularment de l'estat espanyol (les guerres internacionals, el moviment 15M, la memòria històrica, el govern de Zapatero, el món de la cultura, els mitjans de comunicació i el control, el capitalisme i la manipulació que fan de tot...)
Guillermo Toledo, viu en primera persona del que parla i per això interioritzes el seu missatge: No estoy apoyando, estoy participando, soy parte del movimiento o de la manisfestación o de la protesta. La justificació sincera d'aquell que creu en el que fa.
Paga la pena llegir-lo.
Razones para la rebeldía. Guillermo Toledo, con la colaboración de Pascual SerranoPrólogo de Julio Anguita.
Ed. Península
Razones para la rebeldía. Guillermo Toledo, con la colaboración de Pascual SerranoPrólogo de Julio Anguita.
Ed. Península
dimecres, 11 de gener del 2012
branDi caRlile-- thE stoRy
All of these lines across my face
Tell you the story of who I am
So many stories of where I've been
But these stories don't mean anything
When you've got no one to tell them to
It's true...I was made for you
I climbed across the mountain tops
Swam all across the ocean blue
I crossed all the lines and I broke all the rules
But baby I broke them all for you
Because even when I was flat broke
You made me feel like a million bucks
You do
I was made for you
You see the smile that's on my mouth
It's hiding the words that don't come out
And all of my friends who think that I'm blessed
They don't know my head is a mess
No, they don't know who I really am
And they don't know what
I've been through like you do
And I was made for you...
All of these lines across my face
Tell you the story of who I am
So many stories of where I've been
And how I got to where I am
But these stories don't mean anything
When you've got no one to tell them to
It's true...I was made for you
And how I got to where I am
divendres, 6 de gener del 2012
satchiTa--playiNg fOr chanGe
Mai no dubtis que un petit grup de ciutadans reflexius i compromesos pot canviar el món; de fet és l'única manera de fer-ho.
Nunca dudes que un pequeño grupo de ciudadanos reflexivos y comprometidos puede cambiar el mundo; de hecho es la única manera de hacerlo.
Margaret Mead.
Margaret Mead.
feliÇ 2012
gràcies sesca.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
