amaiA crespo. pauLa bonet

divendres, 9 de setembre del 2011

La meua primera aproximació a Madrid...

Un ràpid i intens passeig per Madrid dóna compte de la grandesa d'aquesta ciutat principal, igualment, que la manera de veure-la serà canviant depenent de amb qui la compartisques.

Comencem el recorregut des de l'avinguda Amèrica. Només baixem cap avall ens trobem amb la zona més in, que no out, em referisc al carrer Serrano i Salamanca, on els edificis d'època i de caire imperial donen pas a multitud de botigues, que sí boutiques, on els preus de les peces de roba, segurament manufacturada pagant un sou de riure al costat del seu cost, fan feredat. Ací, en aquest lloc no existeix la crisi, ningú la coneix.
Alguns cotxes amb xofer esperen a la porta per a que la senyora X o I compre alguna cosa... i mentre passegem fins passar la fortalesa de l'ambaixada dels Estats Units, custodiada fortament per la policia nacional, i et preguntes de què tenen por? si són els amos del món....
Observe la gent... aquells què semblen rics, poderosos, que caminen amb pas ferm i àgil per la vida.... observe la gent... impressiona saber que un poc més avall la vida és d'una altra manera... més com la meua... sols uns metres més cap allà...
Ara anem cap a la plaça de Colón.... i en la plaça del Descubrimento, amb una bandera espanyola bestial, bufffffffff els pèls de punta, esgarrifadores les pedres que han posat .... a mi particularment m'imposa... I anem a veure a Coló... igual que a Barna... el pitjor de les ciutats és que de vegades s'han fet vertaderes barbaritats i s'han barrejat estils que trenquen la imatge.
Agafem el passeig de Recoletos i passem just per davant de la Biblioteca Nacional, on la còpia de cada llibre publicat està ací, deixem el lloc, amb moltes ganes d'entrar, d'olorar els llibres, i d'impregnar-nos del silenci de les lletres.
Infinitat de llocs, experiències, vivències,  i història.... fins arribar a Cibeles.... Ahà! els ulls no paren de retindre informació, imatges...
Per un costat La Puerta de Alcalá, mira-la.... i després per l'altre costat Gran Via i el carrer Alcalá... i després de veure l'antic edifici de correus, ara minúscula dependència (amb to prou irònic) per al despatx del senyor Gallardón, el començament del passeig del Prado i l'antic Palau de la Duquessa d'Alba (des de fa anys dependència militar) ens endinsem cap a Gran Via, i no parem de veure edificis construïts amb unes façanes a veure quina de totes més treballada, amb balconades d'impressió i on el daurat es confon amb el ferro i marbre de diferents estils... ja fa molt de temps que es vivia en l'opulència.
La gent ha canviat, tot i que és una zona on viure seria un luxe, quasi tot són oficines... o botigues ... però ara ja es nota la barreja de la gent que viu la meua realitat. Van amunt i avall, amb pressa i marcant el pas... uns darrere altres cadascun al seu lloc...
Arribem a la plaça de Puerta del Sol, se m'entoixava més gran, la creia immensa... segurament per totes les esperances que aquells dies es van compartir, només fa uns mesos plena d'il·lusions, ... però veig que ací segueixen, que la lluita continua... I m'alegra, veure que la gent està.... I qui també està és la policia.... com no. 
Em comentem que en la guerra civil molta gent va ser captiva i torturada, on ara té la presidenta de la comunitat el seu despatx, sembla que el lloc a alguna gent els dóna mala baba per a governar. I queda en l'aire el pensament de què algunes persones empal·lidiran quan al passar per la porta d'aquest palauet recorden les seues malaurades vides o la dels seus familiars.
Passegem per entre els carrers, plens, aquesta vegada de turistes, i passem per botigues centenàries, i llibreries, cafeteries i xocolateries (però amb una calor massa sufocant per a que t'abellisca un), fins arribar a l'opera  de Madrid, el teatre Reial i el Palau Reial.... tots aquests elements ací immersos dins la població, entre places i carrers que res et fan pensar que darrere d'ells et pot trobar el que et trobes.
Anem a plaça Mayor, recorrerem uns carres i cap Gran Via, d'ací tornem a casa mirant la gent, la vida del carrer que et convida a assaborir el plaer de no estar sol... 
La transformació de la ciutat és un fet, de manera astuta ha anat canviat i acoblant-se als temps que corren. On abans trobaves carruatges arrossegats per cavalls ara juguen joves amb els seus mòbils d'última generació, milers de diners corren per la ciutat, com a titelles anem i tornem, difícil eixir del cercle, ho intentarem més conscients. 

ORIGEN DE LAS CARRETERAS RADICALES


Per a Inma, la seua segona ciutat.

dimecres, 7 de setembre del 2011

Quique Gonzalez - Reloj de plata


...
Antes de que caiga mi avion
desengánchame,
antes de perder el control
desenrédame.
Será sólo un momento
en un reloj de plata.
...


dilluns, 5 de setembre del 2011

II DIADA D'ESTELLÉS.



TOT AÇÒ QUE JA NO POT SER
 
Et besaria lentament,
et soltaria els cabells,
t'acariciaria els muscles,
t'agafaria el cap
per a besar-te dolçament,
estimada meua, dolça meua,
i sentir-te, encara més nina,
més nina encara sota les mans,
dessota els pèls del meu pit
i sota els pèls de l'engonal,
i sentir-te sota el meu cos,
amb els grans ulls oberts,
més que entregada confiada,
feliç dins els meus abraços.
Et veuria anar, tota nua,
anant i tornant per la casa,
tot açò que ja no pot ser.
Sóc a punt de dir el teu nom,
sóc a punt de plorar-lo
i d'escriure'l per les parets,
adorada meua, petita.
Si em desperte, a les nits,
em desperte pensant en tu,
en el teu daurat i petit cos.
T'estimaria, t'adoraria
fins a emplenar la teua pell,
fins a emplenar tot el teu cos
de petites besades cremants.
És un amor total i trist
el que sent per tu, criatura,
un amor que m'emplena les hores
totalment amb el record
de la teua figura alegre i àgil.
No deixe de pensar en tu,
em pregunte on estaràs,
voldria saber què fas,
i arribe a la desesperació.
Com t'estime! Em destrosses,
t'acariciaria lentament,
amb una infinita tendresa,
i no deixaria al teu cos
cap lloc sense la meua carícia,
petita meua, dolça meua,
aliena probablement
a l'amor que jo sent per tu,
tan adorable! T'imagine
tèbia i nua, encara innocent,
vacil.lant, i ja decidida,
amb les meues mans als teus muscles,
revoltant-te els cabells,
agafant-te per la cintura
o obrint-te les cames,
fins a fer-te arribar, alhora,
amb gemecs i retrocessos,
a l'espasme lent del vici;
fins a sentir-te enfollir,
una instantània follia:
tot açò que ja no pot ser,
petita meua, dolça meua.
Et recorde i estic plorant
i sent una tristesa enorme,
voldria ésser ara al llit,
sentir el teu cos prop del meu,
el cos teu, dolç i fredolic,
amb un fred de col.legiala,
encollida, espantada; vull
estar amb tu mentre dorms,
el teu cul graciós i dur,
la teua adorable proximitat,
fregar-te a penes, despertar-te,
despertar-me damunt el teu cos,
tot açò que ja no pot ser.
Et mire, i sense que tu ho sàpies,
mentre et tinc al meu davant
i t'estrenyc, potser, la mà,
t'evoque en altres territoris
on mai havem estat;
contestant les teues paraules,
visc una ègloga dolcíssima,
amb el teu cos damunt una catifa,
damunt els taulells del pis,
a la butaca d'un saló
de reestrena, amb la teua mà
petita dintre la meua,
infinitament feliç,
contemplant-te en l'obscuritat,
dos punts de llum als teus ulls,
fins que al final em sorprens
i sens dubte em ruboritzes,
i ja no mires la pantalla,
abaixes llargament els ulls.
No és possible seguir així,
jo bé ho comprenc, però ocorre,
tot açò que ja no pot ser.
Revisc els dolços instants
de la meua vida, però amb tu.
És una flama, és una mort,
una llarga mort, aquesta vida,
no sé per què t'he conegut,
jo no volia conèixer-te...
A qualsevol part de la terra,
a qualsevol part de la nit,
mor un home d'amor per tu
mentre cuses, mentre contemples
un serial de televisió,
mentre parles amb una amiga,
per telèfon, d'algun amic;
mentre que et fiques al llit,
mentre compres en el mercat,
mentre veus, al teu mirall,
el desenvolupament dels teus pits,
mentre vas en motocicleta,
mentre l'aire et despentina,
mentre dorms, mentre orines,
mentre mires la primavera,
mentre espoles les estovalles,
mor un home d'amor per tu,
tot açò que ja no pot ser.
Que jo me muir d'amor per tu.


M'ACLAME A TU
 
M'aclame a tu mare de Terra sola,
arrape als teus genolls amb ungles brutes,
invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.
Mentre el gran foc o la ferocitat
segueix camins, segueix foscos camins,
m'agafe a tu, al que més estimava,
i cante el jorn del matí il.limitat.
El clar camí, el pregon idioma,
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum.
Sempre a la nit il.luminat enter,
un bell futur, una augusta contrada,
seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el sol i seràs la collita.
Seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l'amor i la ferocitat,
seràs la clau que obri tots els panys,
seràs la llum, la llum il.limitada.
Seras confí on l'aurora comença
seràs forment, escala il.luminada.
Seràs l'ocell i seràs la bandera,
l'himne fecund del retorn de la pàtria,
tot esquinçat de l'emblema que puja,
seràs l'ocell i seràs la bandera.
Jo pujaré piament els graons
i en arribar al terme entonaré
el prec dels vents que em retornaves sempre. 
 Vicent Andrés Estellés.

divendres, 2 de setembre del 2011

MÀGIC de JoAn CoLoMo


És màgic, és meravellós... que ens menteixen així, jo no vull pas la veritat, ...
JO VULL SER FELIÇÇÇÇ!!!!!!!!


Es mágico, es maravilloso... como nos mienten así, yo no quiero la verdad, ...
YO QUIERO SER FELIZZZZ!!!!!!!






Font: Estela Fugada

AJORNADAAAAAAAAAA!!!!.....CONFERÈNCIA DE JUAN MANUEL SÁNCHEZ GORDILLO : ALCALDE DE MARINALEDA

EL PROPER DIVENDRES 9 DE SETEMBRE (19'30H), al centre cultural d'Alcàsser.

PARLARÀ SOBRE PARTICIPACIÓ CIUTADANA, PRESSUPOSTOS PARTICIPATIUS I MÉS COSES DEL TEU INTERÈS.

L'Assemblea d'Esquerres d'Alcàsser torna a oferir-nos una nova conferència dins del cicle que enguany està realitzant. 
Aquesta vegada el convidat serà l'alcalde de Marinaleda (Sevilla), Juan Manuel Sánchez Gordillo ( Polític i sindicalista andalús, dirigent del Colectivo de Unidad de los Trabajadores - Bloque Andaluz de Izquierdas (CUT-BAI), Sindicato de Obreros del Campo (SOC) i Izquierda Unida (IU)).

Estretament vinculat amb el moviment nacionalista andalús, la lluita jornalera i la lluita obrera en general, és alcalde del municipi de Marinaleda des de les primeres eleccions democràtiques després del franquisme, celebrades en 1979. Com alcalde és impulsor d'una sèrie de polítiques d'esquerres, com l'ocupació de finques de terratinents per a crear ocupació, polítiques socials i entre la qual destaca una curiosa política urbanística que permet l'accés a l'habitatge des de 15 euros al mes.

Una altra manera de viure en societat és possible...


Organitza: Assemblea d'Esquerres d'Alcàsser (València) 

dilluns, 22 d’agost del 2011

100 ANYS DE VALOR...


Hui fa cent anys del naixement d’Enric Valor. I Enric Valor, a més del seu treball de divulgació filològica i lingüística, cal destacar-lo pel seu compromís polític i pel seu treball de recopilació i recuperació de la rondallistica popular.
I les rondalles són sense cap dubte una representació singular de la nostra cultura. En elles hi està representat tot un univers simbòlic, un valors i una manera d’entendre el món. Cal preservar-les per la seua riquesa lingüística però també pel que representen culturalment, una manera concreta d’enfrontar-se l’ésser humà amb el seu entorn.


font: http://animaciosociocultural.wordpress.com/2011/08/22/homenatge-a-enric-valor-100-anys/
Blog Carles Monclús

diumenge, 21 d’agost del 2011

Silvio Rodriguez - Mariposas


Hoy viene a ser como la cuarta vez que espero
desde que sé que no vendrás más nunca.
He vuelto a ser aquel cantar del aguacero
que hizo casi legal su abrazo en tu cintura.

Y tú apareces en mi ventana,
suave y pequeña, con alas blancas.
Yo ni respiro para que duermas
y no te vayas.

Que maneras más curiosas
de recordar tiene uno,
que maneras más curiosas:
hoy recuerdo mariposas
que ayer sólo fueron humo,
mariposas, mariposas
que emergieron de lo oscuro
bailarinas, silenciosas.

Tu tiempo es ahora una mariposa,
navecita blanca, delgada, nerviosa.
Siglos atrás inundaron un segundo
debajo del cielo, encima del mundo

Tu tiempo es ahora una mariposa,
navecita blanca, delgada, nerviosa.
Siglos atrás inundaron un segundo
debajo del cielo, encima del mundo

Así eras tú en aquellas tardes divertidas,
así eras tú de furibunda compañera.
Eras como esos días en que eres la vida
y todo lo que tocas se hace primavera.
Ay, mariposa, tú eres el alma
de los guerreros que aman y cantan,
y eres el nuevo ser que se asoma por mi garganta

Que maneras más curiosas
de recordar tiene uno,
que maneras más curiosas:
hoy recuerdo mariposas
que ayer sólo fueron humo,
mariposas, mariposas
que emergieron de lo oscuro
bailarinas, silenciosas,

Tu tiempo es ahora una mariposa,
navecita blanca, delgada, nerviosa,
Siglos atrás inundaron un segundo
debajo del cielo, encima del mundo.
...



Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...