La competència - Gala Ondas 2013 - Òscar Andreu - Òscar Dalmau

Els directors i presentadors del programa La Competència de RAC1, Òscar Dalmau i Òscar Dalmau, van recollir ahir al vespre el premi Ondas al millor programa de ràdio. Ho van fer amb la ironia que els caracteritza i amb una defensa encomiable i divertidíssima de la immersió lingüística. El vídeo així ho acredita.

font: http://www.naciodigital.cat 

CENSURA sobre la VAGA DE FAM als mitjans de comunicació!!!

este blog dóna suport a la vaga de fam que están fent JORGE ARZUAGA, ALEJANDRO NAVARRO I GISELA CUTANDA, entre d'altres !!!!! 

govern central DIMISSIÓ JA

toNo fornés i miQuel gil i la línea de flotació en els llavis...

mini conferència, mini recital i mini concert...

Em considere una persona amb desitjos realitzables, això em permet aconseguir-ne, de quan en quan, algun.

Estos dos mesos están seguent força especials, per la quantitat de destijos materialitzats.

Ahir vaig tenir una bona i esperada emoció. Vaig veure a Tono Fornés i Miquel Gil junts, ambdós, un recitant i l'altre cantant, la que per a mi és una de les poesies més BRUTALS que mai he sentit (i em referisc a sentir a la pell, no d'escoltar).

Recorde la primera vegada que la vaig escoltar, perquè va ser amb la musica d'En Miquel amb el que vaig descobrir a En Toni. Clarament, m'enganxa, este blog duu el nom d'eixe poema.

El meu estimat amic Joan em va dir, tinc una sopresa per tu (va ser un telefonada ràpida i d'avís, res a veure, però ho faré tal qual ho vaig viure jo). Em va dir Joan: a la meua facultat, en l'assignatura de Literatura Comparada (Antonia Cabanilles), han convidat a Miquel Gil i  a Tono Fornés per a parlar del teu POEMAAA!!!(a la conferència ja queda clar de qui era el poema, ha ha ha). I no ho vaig dubtar i allà me'n vaig anar.

QUIN GOIG...

Va ser un plaer compartir eixa estona, el dia 11 a les 11, una mini conferència, un mini recital de poesia i un mini concert.

Gràcies a la gent com vosaltres que expresseu amb paraules allò que sentim i ho feu quotidià.

Begoña Pozo, Tono Fornés i Antonia Cabanilles

Miquel Gil preparant-se per actuar, acompanyat d'en Josep Dimas

Miquel Gil actuant

tancament de la televisió pública de valenciÀ.

Ahir, i com si d'un altre canal de televisió es tractara, vam assitir al reconeixement per banda del treballadors i treballadores de Canal 9 (nou, com cal dir-ne ara) de la manipulació i pressions a les que eren sotmesos, i de com eren partíceps, durant els darrers 15 anys d'emissió del canal.

Ahir i per pura morbositat, vaig engegar la televisió valenciana, "la de tots", i vaig assitir al retrobament de moltes idees compartides. TELEVISIÓ PÚBLICA, DE QUALITAT I EN VALENCIÀ. Inclòs vaig escoltar com deien: ACÍ, AL PAÍS VALENCIÀ!!! (per a aborronar-se!!), i tots amb molt de coratge, amb força...

Fa molts anys que els treballadors de RTVV haurien d'haver parlat, que haurien d'haver-se posicionat en la veritat, i no deixar que els manipularen, mirant cap un altre costat. Igual és massa tard... Oferien una televisió sesgada, pijor que Telemadrid... Submissos al PP.

Ara bé, cal parar-se i respirar, i pensar que si amb la força dels que sempre hem lluitat per una televisió democràtica i del poble, en la que es parle un valencià normatiu , que no es censuren temes, que es parle lliurement de tot, dels que ens mobilitzarem perquè no tancaren l'emissió de TV3... s'aconsegueix que es el tancament s'ature, QUE REALMENT S'ENS OFERISCA LA TELEVISIÓ QUE DESITGEM.

El govern valencià fa temps que està destruint la xarxa cultural, com si d'un càncer fora, poc a poc, xarxa que tant d'esforç a costat. Polítics que es passegen entre nosaltres amb total impunitat, agosarats, que miren per dalt els muscles, com si no anara amb ells.

Vivim en el despropòsit, en el més gran dels degavells!!!

TELEVISIÓ PÚBLICA, DE QUALITAT I EN VALENCIÀ

INSURGENTE - CIERRE CANAL 9

VILAWEB- SOBRE EL TACAMENT . experiència d'un treballador a l'ent

facundo cabral... no estas deprimido estas distraido.

I   PUNT.

Dies de castanyes i panellets

Ben entrada la tardor se celebra a casa nostra una tradició popular i arrelada, la Castanyada, concretament el dia de Tots Sants, l'1 de novembre, i en algun lloc l'endemà, dia dels Difunts. Però uns quants dies abans aquesta fruita tardorenca ja omple festes escolars, fires, àpats familiars i, des de fa relativament poc, concorregudes celebracions de carrer. La Castanyada i Tots Sants rubriquen que l'estiu, normalment per aquestes dates, encara que enguany no no ho sembli, s'ha esvaït definitivament.

La terra, per aquesta època, ja ha llevat fruit i espera la sembra que fructificarà l'any vinent; els arbres comencen a perdre les fulles després de tenyir-les de tonalitats diverses; i el fred és a punt de fer-se notar, després del bon temps. Si hi pensem bé, no fa estrany que sigui per aquestes dates que, des de temps immemorials, la gent recordi els qui ja no hi són. La vitalitat de la primavera i l'estiu han donat pas a un paisatge més dur i a un temps canviant. 

La festa de Tots Sants fou instituïda el segle VII, quan el papa Bonifaci IV, en lloc de fer enderrocar el Panteó romà, projectat per l'emperador Adrià i dedicat a les divinitats romanes, el consagrà a la Mare de Déu i als màrtirs del cristianisme. Segles més tard, l'Església va instituir la pràctica de recordar tots els difunts, just l'endemà de Tots Sants. D'aquesta manera, s'adoptava un costum pagà, propi de molts pobles de l'antigor.

L'origen de la Castanyada

Però, quin d'on prové el costum de menjar castanyes per Tots Sants? Doncs no és gens clar. Una interpretació popular el relaciona amb l'antiga tradició de tocar les campanes la nit de Tots Sants per recordar als fidels la necessitat de pregar per les ànimes dels difunts. Segons que sembla, els campaners, després de fer repicar les campanes amb força durant una bella estona, reposaven i es menjaven un grapat de castanyes o qualsevol altra fruita del temps, que feien passar avall amb un traguinyol de vi. Ja us podeu imaginar que moltes vegades els campaners no estaven pas sols, ans els acompanyava molta gent disposada a compartir aquest ressopó tan senzill com saborós. És d'aquesta manera, prou curiosa, que potser va néixer una tradició que ja s'havia generalitzat a la fi del segle XVIII.

Els panellets

'Per Tots Sants, castanyes i panellets.' Aquesta dita recorda prou bé que els panellets són també un producte típic d'aquesta diada. Tradicionalment fets a base d'ametlla i sucre, val a dir: de massapà, darrerament s'hi han afegit ingredients varis que els fan encara més dolços. Però, igual que les castanyes, tampoc no s'ha pogut escatir per què es mengen panellets per aquestes dates. El costum potser ve de l'antiga tradició de fer un àpat familiar molt ritual després del traspàs d'un ésser estimat; o potser de les ofrenes que els fidels feien a l'església o a la tomba del difunt perquè no li manqués nodriment en el viatge al més enllà. Això lligaria amb el fet que el panellet és un dolç que es conserva molt, que no es fa malbé d'un dia per un altre.

I les carabasses? 

Al costat de les castanyes i els panellets, ja fa temps que per Tots Sants han proliferat les carabasses. Juntament amb les disfresses de bruixa i fantasma, són el símbol de Halloween, una festa pròpia especialment dels EUA, però que clava les arrels en l'antigor pagana europea. En efecte, Halloween (de l'expressió en anglès antic 'All Hallow's Eve', és a dir, 'revetlla de Tots Sants') és una tradició molt antiga relacionada amb el culte als morts, d'origen celta. El segle XIX, la forta emigració irlandesa i escocesa cap als EUA va portar-hi la tradició, que s'hi ha implantat. De fet, la celebració de Halloween al nostre país ha tingut aquests darrers anys una forta oposició popular. A les xarxes socials, per exemple, circulen aquests dies bromes i dibuixos que mostren en clau d'humor la pugna entre la castanyada i Halloween, o entre la castanya i la carabassa. Per a més informació sobre aquesta qüestió llegiu també aquest article de Núvol: Castanyada o Halloween?

font: VILAWEB

LLORAR CARBÓN per Kabila

A setecientos metros. Lucha contra las entrañas de la tierra. A veces carbón, a veces luto. Ayer el dragón se alimentó de seis cuerpos generosos e hirió a otros cinco. Es la lucha por la supervivencia en pleno siglo XXI.

Sólo quiere ser minero quien no puede ser otra cosa. El sudor, el dolor, el esfuerzo, el peligro, todo por subsistir. Porque no hay otra cosa, porque sólo se puede ser minero. Si naces en esos pueblos de las cuencas mineras, estás destinado a ser carne de carbón.

Mucha técnica, sofisticadas alarmas para prevenir lo imprevisible. Pero siempre menos de las que se deberían. Los recortes también llegan a las minas. Porque los recortes son EREs, mayores esfuerzos, menos sueldos, seguridad: la justa.

Hay que ganar dinero como sea. A costa de todo. Las empresas tienen que ganar dinero aunque sea alimentándose con sangre. Tierras olvidadas donde solo hay una salida: tirarse al pozo del carbón.

Ayer, un ayer cercano, esta gente vivía momentos reivindicativos acechados por la amenaza de quedarse sin nada, también sin carbón. Y se levantaron, como se levantan los mineros, al unísono y con fuerza, y lucharon como luchan los mineros, con intensidad y con constancia. Pero el gobierno pepero aguantó, siguiendo los pasos de su patrona Santa Margaret Thatcher, se mantuvo firme.

Y prefirieron verles extenuados para poder firmar con ventaja, un mal acuerdo. Y los mineros volvieron a sus minas, a su única posibilidad de salvarse junto a sus familias. Porque no tienen ninguna otra alternativa. Y el gobierno lo sabe y lo consiente y lo estimula. No quieren héroes, quieren vencidos.

Gente valiente, mineros, mujeres, familias enteras demostraron que la dignidad es su lema, hasta que morían de hambre. Mientras que se levantaban calumnias vergonzosas contra ellos. El gobierno y sus voceros correveidiles, saliendo de nuevo del Paleolítico, volvieron a decir que eran gente privilegiada, con grandes sueldos, con jubilaciones muy anticipadas. Vamos un chollo, porque morirse, según quien, para ellos es un chollo. Otra forma de hacer otro ERE.

Hoy toda España de bien, llora carbón. Ese carbón que, a menudo, consume vidas. Ese carbón que es el único alimento de comarcas enteras que no han podido elegir. Geografía donde sólo hay carbón, donde ningún gobierno ha querido apostar por otras vías, por otras inversiones que generen trabajo.

Y el ministro Soria les negó el pan y la sal, lo que da a otros sectores económicos, a la agricultura, al automovil, a la banca. A ellos, nada o casi nada. Cuatro años de prórroga antes de la muerte, y luego… Luego Dios proveerá, pensó el ministros cristiano.

Mientras, ese mismo gobierno, dejó de apoyar y comenzó a gravar las energías alternativas, las que podrían sustituir al carbón. Y entonces… ¿Qué nos queda para el futuro? La dependencia energética absoluta, y, también del carbón. Porque el hecho de que quiera acabar con el carbón en España no quiere decir que no se siga importando carbón de minas esclavistas –donde trabajan niños— de Colombia, varios países de África y de Polonia.

Es la política del pan para hoy y hambre para mañana. Pero ¿qué les importa el hambre de los mineros? ¿Qué les importa su muerte? Ahí está el ministro Soria, que anuncia por todos los medios, después del accidente, que se va a León. Y sí, se fue a León. A León capital, a decir que se ponga en marcha una investigación. Y, sin embargo, no es capaz de acercarse a la cuenca minera. Porque le importa un pito las víctimas del carbón, él prefiere otras víctimas. Y además, tiene miedo de que le reprochen sus decisiones viles de hace bien poco.

Hoy, veo todavía a esos mineros entrando en Madrid, cansados, sudorosos, preocupados, pero con la frente alta, con dignidad, con vergüenza, porque no quieren rendirse, porque quieren seguir trabajando aunque sea de mineros, que es lo único que saben y tienen.

Hoy puedo verles dar explicaciones en los medios, con lágrimas en los ojos, con la voz balbuceante, con rabia sin explotar, tragándose sus miserias y llorando a esos compañeros que ayer estaban con ellos. Mientras tanto, ¿dónde está Soria?

Hoy el grisú nos ha dejado con seis compañeros menos. Y pensamos en seis familias que lloran sin consuelo. Hoy todos estamos de luto. Todos no. Porque esos hipócritas que ayer hablaban de trabajo con privilegios y de empleos favorecidos, deberían esconderse, desaparecer. Pero no, seguro que están ahí, y con la indignidad del falsario y del oportunista, darán el pésame desde donde estén. Eso sí, alejados del problema, alejados de las minas, desde sus despachos bien decorados, lejos del grisú y de los mineros. Lejos, muy lejos, no vaya a ser que se manchen de carbón.

Salud y República.

font: Kabila- Llorar carbón