amaiA crespo. pauLa bonet

dilluns, 5 de setembre del 2011

II DIADA D'ESTELLÉS.



TOT AÇÒ QUE JA NO POT SER
 
Et besaria lentament,
et soltaria els cabells,
t'acariciaria els muscles,
t'agafaria el cap
per a besar-te dolçament,
estimada meua, dolça meua,
i sentir-te, encara més nina,
més nina encara sota les mans,
dessota els pèls del meu pit
i sota els pèls de l'engonal,
i sentir-te sota el meu cos,
amb els grans ulls oberts,
més que entregada confiada,
feliç dins els meus abraços.
Et veuria anar, tota nua,
anant i tornant per la casa,
tot açò que ja no pot ser.
Sóc a punt de dir el teu nom,
sóc a punt de plorar-lo
i d'escriure'l per les parets,
adorada meua, petita.
Si em desperte, a les nits,
em desperte pensant en tu,
en el teu daurat i petit cos.
T'estimaria, t'adoraria
fins a emplenar la teua pell,
fins a emplenar tot el teu cos
de petites besades cremants.
És un amor total i trist
el que sent per tu, criatura,
un amor que m'emplena les hores
totalment amb el record
de la teua figura alegre i àgil.
No deixe de pensar en tu,
em pregunte on estaràs,
voldria saber què fas,
i arribe a la desesperació.
Com t'estime! Em destrosses,
t'acariciaria lentament,
amb una infinita tendresa,
i no deixaria al teu cos
cap lloc sense la meua carícia,
petita meua, dolça meua,
aliena probablement
a l'amor que jo sent per tu,
tan adorable! T'imagine
tèbia i nua, encara innocent,
vacil.lant, i ja decidida,
amb les meues mans als teus muscles,
revoltant-te els cabells,
agafant-te per la cintura
o obrint-te les cames,
fins a fer-te arribar, alhora,
amb gemecs i retrocessos,
a l'espasme lent del vici;
fins a sentir-te enfollir,
una instantània follia:
tot açò que ja no pot ser,
petita meua, dolça meua.
Et recorde i estic plorant
i sent una tristesa enorme,
voldria ésser ara al llit,
sentir el teu cos prop del meu,
el cos teu, dolç i fredolic,
amb un fred de col.legiala,
encollida, espantada; vull
estar amb tu mentre dorms,
el teu cul graciós i dur,
la teua adorable proximitat,
fregar-te a penes, despertar-te,
despertar-me damunt el teu cos,
tot açò que ja no pot ser.
Et mire, i sense que tu ho sàpies,
mentre et tinc al meu davant
i t'estrenyc, potser, la mà,
t'evoque en altres territoris
on mai havem estat;
contestant les teues paraules,
visc una ègloga dolcíssima,
amb el teu cos damunt una catifa,
damunt els taulells del pis,
a la butaca d'un saló
de reestrena, amb la teua mà
petita dintre la meua,
infinitament feliç,
contemplant-te en l'obscuritat,
dos punts de llum als teus ulls,
fins que al final em sorprens
i sens dubte em ruboritzes,
i ja no mires la pantalla,
abaixes llargament els ulls.
No és possible seguir així,
jo bé ho comprenc, però ocorre,
tot açò que ja no pot ser.
Revisc els dolços instants
de la meua vida, però amb tu.
És una flama, és una mort,
una llarga mort, aquesta vida,
no sé per què t'he conegut,
jo no volia conèixer-te...
A qualsevol part de la terra,
a qualsevol part de la nit,
mor un home d'amor per tu
mentre cuses, mentre contemples
un serial de televisió,
mentre parles amb una amiga,
per telèfon, d'algun amic;
mentre que et fiques al llit,
mentre compres en el mercat,
mentre veus, al teu mirall,
el desenvolupament dels teus pits,
mentre vas en motocicleta,
mentre l'aire et despentina,
mentre dorms, mentre orines,
mentre mires la primavera,
mentre espoles les estovalles,
mor un home d'amor per tu,
tot açò que ja no pot ser.
Que jo me muir d'amor per tu.


M'ACLAME A TU
 
M'aclame a tu mare de Terra sola,
arrape als teus genolls amb ungles brutes,
invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.
Mentre el gran foc o la ferocitat
segueix camins, segueix foscos camins,
m'agafe a tu, al que més estimava,
i cante el jorn del matí il.limitat.
El clar camí, el pregon idioma,
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum.
Sempre a la nit il.luminat enter,
un bell futur, una augusta contrada,
seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el sol i seràs la collita.
Seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l'amor i la ferocitat,
seràs la clau que obri tots els panys,
seràs la llum, la llum il.limitada.
Seras confí on l'aurora comença
seràs forment, escala il.luminada.
Seràs l'ocell i seràs la bandera,
l'himne fecund del retorn de la pàtria,
tot esquinçat de l'emblema que puja,
seràs l'ocell i seràs la bandera.
Jo pujaré piament els graons
i en arribar al terme entonaré
el prec dels vents que em retornaves sempre. 
 Vicent Andrés Estellés.

divendres, 2 de setembre del 2011

MÀGIC de JoAn CoLoMo


És màgic, és meravellós... que ens menteixen així, jo no vull pas la veritat, ...
JO VULL SER FELIÇÇÇÇ!!!!!!!!


Es mágico, es maravilloso... como nos mienten así, yo no quiero la verdad, ...
YO QUIERO SER FELIZZZZ!!!!!!!






Font: Estela Fugada

AJORNADAAAAAAAAAA!!!!.....CONFERÈNCIA DE JUAN MANUEL SÁNCHEZ GORDILLO : ALCALDE DE MARINALEDA

EL PROPER DIVENDRES 9 DE SETEMBRE (19'30H), al centre cultural d'Alcàsser.

PARLARÀ SOBRE PARTICIPACIÓ CIUTADANA, PRESSUPOSTOS PARTICIPATIUS I MÉS COSES DEL TEU INTERÈS.

L'Assemblea d'Esquerres d'Alcàsser torna a oferir-nos una nova conferència dins del cicle que enguany està realitzant. 
Aquesta vegada el convidat serà l'alcalde de Marinaleda (Sevilla), Juan Manuel Sánchez Gordillo ( Polític i sindicalista andalús, dirigent del Colectivo de Unidad de los Trabajadores - Bloque Andaluz de Izquierdas (CUT-BAI), Sindicato de Obreros del Campo (SOC) i Izquierda Unida (IU)).

Estretament vinculat amb el moviment nacionalista andalús, la lluita jornalera i la lluita obrera en general, és alcalde del municipi de Marinaleda des de les primeres eleccions democràtiques després del franquisme, celebrades en 1979. Com alcalde és impulsor d'una sèrie de polítiques d'esquerres, com l'ocupació de finques de terratinents per a crear ocupació, polítiques socials i entre la qual destaca una curiosa política urbanística que permet l'accés a l'habitatge des de 15 euros al mes.

Una altra manera de viure en societat és possible...


Organitza: Assemblea d'Esquerres d'Alcàsser (València) 

dilluns, 22 d’agost del 2011

100 ANYS DE VALOR...


Hui fa cent anys del naixement d’Enric Valor. I Enric Valor, a més del seu treball de divulgació filològica i lingüística, cal destacar-lo pel seu compromís polític i pel seu treball de recopilació i recuperació de la rondallistica popular.
I les rondalles són sense cap dubte una representació singular de la nostra cultura. En elles hi està representat tot un univers simbòlic, un valors i una manera d’entendre el món. Cal preservar-les per la seua riquesa lingüística però també pel que representen culturalment, una manera concreta d’enfrontar-se l’ésser humà amb el seu entorn.


font: http://animaciosociocultural.wordpress.com/2011/08/22/homenatge-a-enric-valor-100-anys/
Blog Carles Monclús

diumenge, 21 d’agost del 2011

Silvio Rodriguez - Mariposas


Hoy viene a ser como la cuarta vez que espero
desde que sé que no vendrás más nunca.
He vuelto a ser aquel cantar del aguacero
que hizo casi legal su abrazo en tu cintura.

Y tú apareces en mi ventana,
suave y pequeña, con alas blancas.
Yo ni respiro para que duermas
y no te vayas.

Que maneras más curiosas
de recordar tiene uno,
que maneras más curiosas:
hoy recuerdo mariposas
que ayer sólo fueron humo,
mariposas, mariposas
que emergieron de lo oscuro
bailarinas, silenciosas.

Tu tiempo es ahora una mariposa,
navecita blanca, delgada, nerviosa.
Siglos atrás inundaron un segundo
debajo del cielo, encima del mundo

Tu tiempo es ahora una mariposa,
navecita blanca, delgada, nerviosa.
Siglos atrás inundaron un segundo
debajo del cielo, encima del mundo

Así eras tú en aquellas tardes divertidas,
así eras tú de furibunda compañera.
Eras como esos días en que eres la vida
y todo lo que tocas se hace primavera.
Ay, mariposa, tú eres el alma
de los guerreros que aman y cantan,
y eres el nuevo ser que se asoma por mi garganta

Que maneras más curiosas
de recordar tiene uno,
que maneras más curiosas:
hoy recuerdo mariposas
que ayer sólo fueron humo,
mariposas, mariposas
que emergieron de lo oscuro
bailarinas, silenciosas,

Tu tiempo es ahora una mariposa,
navecita blanca, delgada, nerviosa,
Siglos atrás inundaron un segundo
debajo del cielo, encima del mundo.
...



dissabte, 20 d’agost del 2011

"Hay gente que nos hace el amor por detrás"

Brutal!!!!... més clar... aigua.



Hay gente que nos hace el amor por detrás

Que no da la cara.
No quieren pagar impuestos
-no declaran-.
Sólo invierten en su ego.
Y de vez en cuando llaman
(limpian el polvo que echaron)
-¿Qué tal estás, cómo andas?

Si te intuyen un temblor,
un te quiero, una mirada,
rápidamente se escapan.
Hay gente que hace el amor
con la pared de su casa.


Font: elrincondemisdesvarios.blogspot.com/

Una vegada més alguna cosa inexplicable.... diferència en el tracte als joves...


La policia pega a una adolescent i a un periodista, com diuen, presumptament... I què vol dir??? Què encara que la jove haja dit alguna cosa a la policia, aquestos poden sense més anar directament a ella i donar-li una bufetada??? Doncs no ho entenc... que m'ho expliquen...
I del periodista que està cobrint una notícia, què em dieu? Una vegada més estem davant d'una presumpta manca de llibertat d'expressió, no? Açò tampoc ho entenc... que m'ho expliquen...

I veus la gent passar, i depèn de com van, li fots una bastonada o no. Sí vesteixes una motxilla d'eixes que el senyor Botín tan amablement ha aconseguit per als peregrins joves que vénen a veure al gran PAPA, te'n salves... sinó, pot ser, per què em mires malament, o de manera sospitosa, em sent amb el dret de presumptament pegar-te fins que el senyor déu vulga....

Que m'ho expliquen... quina diferència hi ha entre un jove i l'altre, sí tots dos volen un món més just, millor i on el respecte siga unes de les premisses per a aconseguir-ho.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...