amaiA crespo. pauLa bonet

dijous, 10 d’abril del 2014

Reflexió d'Andreu Valor...

Defenses la terra i sempre hi ha comentaris, "ja està el nacionalista de torn"! Fins i tot a la gent autòctona (a molta) li resulta estrany la lluita per una denominació com la de País Valencià, quan sols fa quatre dies que s'anomena "Comunitat", com si fórem una associació de veïns, de regants, de capellans... recordar la història (la que no manipulen, la que sembla que ens avergonyeix aprendre...). Som un poble peculiar.
Ara ens queixem de com ens tracten des de Madrid (el tema de l'educació, llengua, cultura...que abandera el ministre Wert, idolatrat per MªJosé Català que incomprensiblement, com a valenciana, el segueix. 

Ja no importa el que eres, prima el fonamentalisme polític per damunt de qualsevol paràmetre de responsabilitat i coherència. Ella, que cobra més del que val, és ven, però el poble? El poble què fa? No li preocupa el que elegeixen per ell? Com pensa defensar la seua dignitat si s'avergonyeix de la terra que xafa? Tot va unit. No li demanes a la terra un fruit que no sembres.


No és normal deixar d'estimar la teua part de la diversitat, tot allò que sols tu aportes. En aquesta terra tenim el privilegi de comptar amb una cultura dispar, una història, lligada a un poble, ferma, una llengua en la que poder comunicar-nos, unes tradicions i això ens fa diferents dels gallecs, andalusos o filipins...i això prima!!! Prima per entendre la vida, la situació, les necessitats...

Quan tu estimes la teua terra estàs disposat a cuidar-la i és el que ella troba ara en falta.
Clar que estem oberts a la cordialitat, a les diferències, convivències...perquè de res som amos. Per una terra ve identificada per la història, justament per aquella convivència i el que ella ha generat i ací, tota aquesta barreja va esdevindre en un País, un lloc actual insultat, estomacat per les orbes del poder central que ens fa pagar en suor i sang la justícia que ells anomenen privilegi subdominant.

Quan vulgues tornar a sentir-te lliure no et deixes condicionar per ningú, defensa el que eres i estima la terra...o assumeix la realitat (te la recorde? educació en valencià, poble mut d'informació pública i local "Rtvv", llibertat d'expressió TV3 i Catalunya Ràdio, Forces de seguretat que et colpegen per parlar en valencià...INTOLERÀNCIA contínua i ofuscada que genera en una mala convivència diària i un odi cap al nostre poble i amb més pena, un autodi que renega de qui som).

Pensa en estimar-te per ser conseqüent en el que està passant. Una vegada entengues la situació diràs ‪#‎PROU‬ i el poder caurà o el tombarem!
Amb molts...‪#‎Seguirem‬ dignificant els origens per construir un futur.

dijous, 6 de març del 2014

"Las Cientovolando", l'activisme social des de la fotografia.

Almudena Caso (1982) y Eva Sala (1974) son dos pájaras. Al menos es así es como ellas mismas se definen: mujeres, astutas y cautelosas. Son dos fotógrafas que han formado un microcoletivo, Las Cientovolando, para hacer fotografía social participativa. Tienen una amplia formación tradicional, de esa que parece que va al peso (licenciaturas, másteres, postgrados… ), pero, sobre todo, una gran formación humana, la que da viajar y conocer mundos diferentes al tuyo, aunque estén sólo a metros de distancia.
Por separado, tanto Almudena como Eva llevaban tiempo realizando proyectos sociales en los que la fotografía era una herramienta de integración y de colaboración. Como Las Cientovolando realizan trabajos con la Fundación Once, la Fundación Telefónica o el Festival 10 Sentidos de Arte e Integración

http://www.cientovolando.org/
Sus talleres se dirigen a muy diferentes colectivos, como personas con discapacidad visual, discapacidad intelectual, mujeres víctimas de violencia machista… o jóvenes, artistas y cualquier persona que busque fomentar su creatividad. En ellos buscan favorecer procesos de desarrollo personal, incentivar el pensamiento crítico mediante la expresión y hacer que la creación artística sea un acto cotidiano al alcance de todos. También dar visibilidad a estos colectivos y su realidad, haciéndolos protagonistas de su propio trabajo, cediéndoles la cámara. Intentan promover la integración a través de grupos de trabajo mixtos, favorecer la igualdad y, en definitiva, utilizar la fotografía como herramienta de transformación personal y social a través de lo lúdico.
¿De dónde os surge esta inquietud por la fotografía social?
Almudena: Surge de una crisis creativa, pero no con el mundo del arte sino del fotoperiodismo o del reportaje, tras estudiar fotografía desde los 18 a los 25. Un conflicto personal que me lleva a preguntarme cómo puedo ir yo a contar la historia de una persona en un lugar si me son extraños, si tengo una visión muy sesgada de lo que está pasando. Desde que la fotografía nace, la visión que tenemos del mundo viene condicionada por la imagen. Y esta visión es etnocentrista (Europa) y antropocentrista (el hombre blanco). De ahí la fotografía sobre circos humanos, o las curiosidades sobre pigmeos… Eso genera un discurso. Yo me planteaba que, si hacía un reportaje, estaría colaborando con esa visión del mundo. Como experiencia personal, puede ser maravilloso ir a hacer un reportaje a Serbia o a Tudela. Pero mi visión siempre sería muy sesgada, especialmente en temas delicados. Entonces, empecé a pensar que era más interesante dar las cámaras a las personas. Y descubrí que había un trabajo en esta dirección y una metodología que la sustenta desde las ciencias sociales, no desde la fotografía… Después, tuve la oportunidad de trabajar con una antropóloga en Nicaragua. y me planteé muchas cosas. Si yo voy allí, voy a ver pobreza. Pero si le doy la cámara a los niños, ellos nos enseñarán otra cosa, nos enseñarán su cotidiano. Y les daremos voz.
per llegir més:  El asombrario

dimarts, 4 de març del 2014

Silvia Delgado- los relojes



Cuando vengas a buscarme rompe antes los relojes,
ellos hacen que las horas se conviertan en ceniza,
que los besos se den con prisa,
que la ternura se levante veloz
y se vista.
Cuando vengas a buscarme
trae siglos de paciencia,
deja fuera  esa costumbre arcaica
de hacer con el amor
una conquista.
Quiero que vengas
no como quien viene a reposar en los brazos de una madre,
no como quien viene a mostrar la brújula que señala las utopías,
no como quien viene para recomponer el cuerpo que destrozan las fábricas de rutinas.
Si vienes a buscarme rompe antes los relojes.
Ten presente:
el tiempo es un verdugo
que mata con su tic tac
a los que   aman una eternidad

en un instante breve.


imatge de Kalvellido


font: Si vis pacem

divendres, 14 de febrer del 2014

Stop! rodando el cambio.


Con este documental presentado en forma de road-movie y formado por un equipo de mujeres, pretendemos mostrar una alternativa real y factible que puede hacerse tanto a nivel individual como colectivo. La corriente decrecentista agrupa a día de hoy diversas prácticas o formas de vida que muchas personas y colectivos ya están llevando a cabo. En el viaje mostraremos todas estas maneras de entender la vida , el consumo, el respeto por el medio ambiente, el trabajo, y el deseo y la necesidad latente de participar activamente en las tomas de decisiones tanto políticas como sociales que rigen nuestras vidas. Todas tienen algo en común: vivimos en el mismo planeta, y este planeta es finito.
Equipo 

Blanca Ordóñez
Alba González de Molina
Paula Pérez-Cossio
Irene Tomé
Lou Lipp
Jennifer Dávila
Elena Muñoz
Yolanda Barrera

dijous, 13 de febrer del 2014

Homes vivint (patint) com si fossin dones: el curt ignorat als cinemes que triomfa a YouTube

Les lleis de la viralitat són imprevisibles. Un curtmetratge francès estrenat fa quatre anys, que explica la vida d'un home en un món en què els rols del gènere s'han invertit, s'ha convertit en viral. 'Majorité opprimée', d'Eleonore Pourriat, va tenir un recorregut discret per alguns festivals de cinema, i no ha estat fins ara que ha començat a circular una versió subtitulada en anglès per YouTube que el curt ha agafat embranzida, amb prop de 5 milions de visites. El vídeo dels 5 milions de visites, per cert, ja ha estat retirat de YouTube. 
El curt feminista explica un dia en la vida de Pierre, que ha adoptat estranyament el rol d'una dona. Revisa la bústia, parla amb una veïna, surt de casa per deixar els nens a la llar d'infants, parla amb el professor, agafa la bici i rep un parell de floretes pel camí. Després, Pierre acaba sent víctima d'una agressió sexual.




font: http://www.ara.cat/

Simplement desesperats per Vicent Partal

Ahir el Consell Jurídic Valencià sembla que va emetre un informe, a petició del govern, negant que l'Acadèmia Valenciana de la Llengua puga definir què és el valencià. Segons el Consell Jurídic Valencià la definició que en fa l'AVL, equiparant 'valencià' i 'català', no s'ajusta a l'estatut. Tot plegat un autèntic sainet.
Cal recordar que l'Acadèmia és part integral de la Generalitat Valenciana, un fet --tot siga dit-- completament anormal i excepcional entre les autoritats lingüístiques normatives del món. I que les seues decisions són, a tots els efectes, decisions de la Generalitat. I cal recordar també que l'estatut d'autonomia, en l'article 7.8, diu: 'L'Acadèmia Valenciana de la Llengua és la institució normativa de l'idioma valencià.' La insòlita decisió del CJC obre per tant un conflicte intern dels grossos dins la Generalitat. A part que, simplement per sentit comú, el Consell Jurídic Valencià hauria d'explicar com es concilia ser autoritat d'una cosa i no tenir l'autoritat de definir la cosa de la qual ets l'autoritat.

La pallassada és, doncs, monumental. En primer lloc perquè la decisió de què és una llengua no depèn dels juristes, sinó dels filòlegs. Però, fins i tot passant per alt un fet tan fonamental, la decisió del Consell Jurídic Valencià, adoptada a corre-cuita i en un òrgan que se suposa que respecta les lleis i la jurisprudència, és d'un ridícul espantós. Per què?
Doncs perquè la llei de creació de l'Acadèmia ja reconeix que 'el valencià' forma part d'un 'sistema lingüístic' més ampli, o perquè un dictamen del 9 de febrer de 2005 de la mateixa acadèmia diu que 'la llengua pròpia i històrica dels valencians, des del punt de vista de la filologia, és també la que compartixen les comunitats autònomes de Catalunya i de les Illes Balears i el Principat d'Andorra'.

Encara més: el CJC voluntàriament ha menystingut les quaranta-sis sentències (del constitucional i suprem espanyols i del superior valencià) que refermen que català i valencià són la mateixa cosa i que es pot dir de totes dues maneres. I ho repetiré: no és feina dels tribunals decidir sobre la llengua, però resulta que a més els tribunals ho diuen; i, doncs, contradiuen quaranta-sis voltes (!) això que afirma el Consell Jurídic Valencià.
El ridícul és en aquest sentit definitiu i despulla la veritable raó de la cosa. El PP, segons enquestes que ja circulen, no tan solament perd la Generalitat, sinó que perd també les eleccions. Perd el País Valencià. I en vista d'això segurament pensa que l'anticatalanisme, que tradicionalment li havia donat bons resultats, és la darrera arma que li queda per a marejar i confondre la gent. A veure si pot salvar encara els mobles. Per això no els importa ni fer el ridícul ni guardar les formes: simplement estan desesperats.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...