amaiA crespo. pauLa bonet

dijous, 21 de novembre del 2013

La competència - Gala Ondas 2013 - Òscar Andreu - Òscar Dalmau

Els directors i presentadors del programa La Competència de RAC1, Òscar Dalmau i Òscar Dalmau, van recollir ahir al vespre el premi Ondas al millor programa de ràdio. Ho van fer amb la ironia que els caracteritza i amb una defensa encomiable i divertidíssima de la immersió lingüística. El vídeo així ho acredita.


dijous, 14 de novembre del 2013

CENSURA sobre la VAGA DE FAM als mitjans de comunicació!!!


este blog dóna suport a la vaga de fam que están fent JORGE ARZUAGA, ALEJANDRO NAVARRO I GISELA CUTANDA, entre d'altres !!!!! 
govern central DIMISSIÓ JA

dimarts, 12 de novembre del 2013

toNo fornés i miQuel gil i la línea de flotació en els llavis...

mini conferència, mini recital i mini concert...

Em considere una persona amb desitjos realitzables, això em permet aconseguir-ne, de quan en quan, algun.

Estos dos mesos están seguent força especials, per la quantitat de destijos materialitzats.

Ahir vaig tenir una bona i esperada emoció. Vaig veure a Tono Fornés i Miquel Gil junts, ambdós, un recitant i l'altre cantant, la que per a mi és una de les poesies més BRUTALS que mai he sentit (i em referisc a sentir a la pell, no d'escoltar).

Recorde la primera vegada que la vaig escoltar, perquè va ser amb la musica d'En Miquel amb el que vaig descobrir a En Toni. Clarament, m'enganxa, este blog duu el nom d'eixe poema.

El meu estimat amic Joan em va dir, tinc una sopresa per tu (va ser un telefonada ràpida i d'avís, res a veure, però ho faré tal qual ho vaig viure jo). Em va dir Joan: a la meua facultat, en l'assignatura de Literatura Comparada (Antonia Cabanilles), han convidat a Miquel Gil i  a Tono Fornés per a parlar del teu POEMAAA!!!(a la conferència ja queda clar de qui era el poema, ha ha ha). I no ho vaig dubtar i allà me'n vaig anar.
QUIN GOIG...

Va ser un plaer compartir eixa estona, el dia 11 a les 11, una mini conferència, un mini recital de poesia i un mini concert.

Gràcies a la gent com vosaltres que expresseu amb paraules allò que sentim i ho feu quotidià.

Begoña Pozo, Tono Fornés i Antonia Cabanilles

Miquel Gil preparant-se per actuar, acompanyat d'en Josep Dimas

Miquel Gil actuant





dijous, 7 de novembre del 2013

tancament de la televisió pública de valenciÀ.



Ahir, i com si d'un altre canal de televisió es tractara, vam assitir al reconeixement per banda del treballadors i treballadores de Canal 9 (nou, com cal dir-ne ara) de la manipulació i pressions a les que eren sotmesos, i de com eren partíceps, durant els darrers 15 anys d'emissió del canal.

Ahir i per pura morbositat, vaig engegar la televisió valenciana, "la de tots", i vaig assitir al retrobament de moltes idees compartides. TELEVISIÓ PÚBLICA, DE QUALITAT I EN VALENCIÀ. Inclòs vaig escoltar com deien: ACÍ, AL PAÍS VALENCIÀ!!! (per a aborronar-se!!), i tots amb molt de coratge, amb força...

Fa molts anys que els treballadors de RTVV haurien d'haver parlat, que haurien d'haver-se posicionat en la veritat, i no deixar que els manipularen, mirant cap un altre costat. Igual és massa tard... Oferien una televisió sesgada, pijor que Telemadrid... Submissos al PP.

Ara bé, cal parar-se i respirar, i pensar que si amb la força dels que sempre hem lluitat per una televisió democràtica i del poble, en la que es parle un valencià normatiu , que no es censuren temes, que es parle lliurement de tot, dels que ens mobilitzarem perquè no tancaren l'emissió de TV3... s'aconsegueix que es el tancament s'ature, QUE REALMENT S'ENS OFERISCA LA TELEVISIÓ QUE DESITGEM.

El govern valencià fa temps que està destruint la xarxa cultural, com si d'un càncer fora, poc a poc, xarxa que tant d'esforç a costat. Polítics que es passegen entre nosaltres amb total impunitat, agosarats, que miren per dalt els muscles, com si no anara amb ells.

Vivim en el despropòsit, en el més gran dels degavells!!!

TELEVISIÓ PÚBLICA, DE QUALITAT I EN VALENCIÀ








dijous, 31 d’octubre del 2013

Dies de castanyes i panellets

Ben entrada la tardor se celebra a casa nostra una tradició popular i arrelada, la Castanyada, concretament el dia de Tots Sants, l'1 de novembre, i en algun lloc l'endemà, dia dels Difunts. Però uns quants dies abans aquesta fruita tardorenca ja omple festes escolars, fires, àpats familiars i, des de fa relativament poc, concorregudes celebracions de carrer. La Castanyada i Tots Sants rubriquen que l'estiu, normalment per aquestes dates, encara que enguany no no ho sembli, s'ha esvaït definitivament.
La terra, per aquesta època, ja ha llevat fruit i espera la sembra que fructificarà l'any vinent; els arbres comencen a perdre les fulles després de tenyir-les de tonalitats diverses; i el fred és a punt de fer-se notar, després del bon temps. Si hi pensem bé, no fa estrany que sigui per aquestes dates que, des de temps immemorials, la gent recordi els qui ja no hi són. La vitalitat de la primavera i l'estiu han donat pas a un paisatge més dur i a un temps canviant. 

La festa de Tots Sants fou instituïda el segle VII, quan el papa Bonifaci IV, en lloc de fer enderrocar el Panteó romà, projectat per l'emperador Adrià i dedicat a les divinitats romanes, el consagrà a la Mare de Déu i als màrtirs del cristianisme. Segles més tard, l'Església va instituir la pràctica de recordar tots els difunts, just l'endemà de Tots Sants. D'aquesta manera, s'adoptava un costum pagà, propi de molts pobles de l'antigor.

L'origen de la Castanyada
Però, quin d'on prové el costum de menjar castanyes per Tots Sants? Doncs no és gens clar. Una interpretació popular el relaciona amb l'antiga tradició de tocar les campanes la nit de Tots Sants per recordar als fidels la necessitat de pregar per les ànimes dels difunts. Segons que sembla, els campaners, després de fer repicar les campanes amb força durant una bella estona, reposaven i es menjaven un grapat de castanyes o qualsevol altra fruita del temps, que feien passar avall amb un traguinyol de vi. Ja us podeu imaginar que moltes vegades els campaners no estaven pas sols, ans els acompanyava molta gent disposada a compartir aquest ressopó tan senzill com saborós. És d'aquesta manera, prou curiosa, que potser va néixer una tradició que ja s'havia generalitzat a la fi del segle XVIII.
Els panellets
'Per Tots Sants, castanyes i panellets.' Aquesta dita recorda prou bé que els panellets són també un producte típic d'aquesta diada. Tradicionalment fets a base d'ametlla i sucre, val a dir: de massapà, darrerament s'hi han afegit ingredients varis que els fan encara més dolços. Però, igual que les castanyes, tampoc no s'ha pogut escatir per què es mengen panellets per aquestes dates. El costum potser ve de l'antiga tradició de fer un àpat familiar molt ritual després del traspàs d'un ésser estimat; o potser de les ofrenes que els fidels feien a l'església o a la tomba del difunt perquè no li manqués nodriment en el viatge al més enllà. Això lligaria amb el fet que el panellet és un dolç que es conserva molt, que no es fa malbé d'un dia per un altre.
I les carabasses? 
Al costat de les castanyes i els panellets, ja fa temps que per Tots Sants han proliferat les carabasses. Juntament amb les disfresses de bruixa i fantasma, són el símbol de Halloween, una festa pròpia especialment dels EUA, però que clava les arrels en l'antigor pagana europea. En efecte, Halloween (de l'expressió en anglès antic 'All Hallow's Eve', és a dir, 'revetlla de Tots Sants') és una tradició molt antiga relacionada amb el culte als morts, d'origen celta. El segle XIX, la forta emigració irlandesa i escocesa cap als EUA va portar-hi la tradició, que s'hi ha implantat. De fet, la celebració de Halloween al nostre país ha tingut aquests darrers anys una forta oposició popular. A les xarxes socials, per exemple, circulen aquests dies bromes i dibuixos que mostren en clau d'humor la pugna entre la castanyada i Halloween, o entre la castanya i la carabassa. Per a més informació sobre aquesta qüestió llegiu també aquest article de Núvol: Castanyada o Halloween?
font: VILAWEB
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...